Podia guanyar, i ho ha fet. Com més insistien periodistes i analistes polítics en els tòpics de la mobilització d’hispans, minories, dones, el progressisme habitual, millennials i republicans centristes, s’anava fent més evident que hi hauria resultat inesperat. La gent emprenyada no surt a les enquestes, ni tampoc la valoren els politòlegs, però existeix i acostuma a ser un vot ocult que es manifesta a la contra, encara que aquest vot en el fons els perjudiqui. Alguna cosa s’hauria d’haver après del referèndum britànic o de les eleccions espanyoles. El desencant, els temors i la irritació ja no opten majoritàriament pel vot d’esquerres, especialment quan les opcions progressistes oficials formen part més que ningú de l’establishment del que s’abomina. L’Amèrica profunda està profundament indignada i atemorida pel futur. No és l’Amèrica dels recurrents grangers blancs, és la de les ciutats plenes d’indústries abandonades, de treballadors en atur o extremament precaritzats o de les classes mitjanes empobrides. Una població que pateix com ningú el fenomen d’una creixent desigualtat, que percep la immigració com la seva competència i que se sent lluny dels interessos de les grans corporacions i de Wall Street i que el fastigueja una classe política de la que Hillary Clinton n’és la més precisa representació.
Ara molta gent s’esquinça les vestidures i es fan creus de com un personatge grotesc, masclista, mal educat, violent, barroer, demagog, inculte i populista es pugui fer amb el control de la primera potencia mundial. Encara que resulti paradoxal, Trump ha sabut connectar amb la profunditat del desencant i la indignació d’una part significativa de la societat americana que viu darrera els aparadors de Manhattan o de Silicon Valey. Ho va dir fa poc per aquestes terres l’economista Joseph Stiglitz, Trump representa els perdedors de la globalització, i a Estats Units i a tot arreu són majoria. Els grans indicadors, les xifres macroeconòmiques no ens poden fer perdre la perspectiva d’una realitat on la concentració insultant de la riquesa augmenta, mentre l’empobriment i l’exclusió afecta a cada vegada més gent. És fàcil concloure que votant a Trump, els seus electors fan una opció irracional que només farà que perjudicar-los, donat que no deixa de ser un magnat que ni de tros farà polítiques més socials. Certament, però els que el voten no crec que aspirin a gaire més que fer una opció antisistema, donar un cop a la cara a una correcció política que, fins ara, no els ha servit de res. Contra el que creien uns analistes confiats que els electors farien l’opció del “mal menor” amb Hillary, seixanta milions de nordamericans han optat per expressar obertament el seu malestar. Potser amb certa raó, han cregut que el “mal menor” no deixava de ser un “mal major” per entregues.
Con en el proverbi oriental que diu que quan algú senyala la lluna hi ha qui el que mira és el dit, el tema de les eleccions americanes el progressisme i els benpensants l’han desenfocat i continuen fent-ho. El problema no és Trump, encara que el personatge repugni. Calia abordar les causes del malestar econòmic i social que es projectaven en l’estrafolari lideratge d’aquest. Donar una resposta a indignats i exclosos, proposar-los un futur, en lloc de dedicar-se a demonitzar el seu candidat, fet aquest que no ha fet sinó potenciar-lo. A Europa en podríem treure algunes lliçons que ens estalviïn reiterar en els errors. Els ciutadans necessiten respostes i projectes creïbles, no “més del mateix”, i encara menys matar el missatger. Si aquest no és el cas, perquè no fer apostes que si bé no trenquen la baralla, si més no remouen les aigües estancades. Però que ningú s’enganyi, amb Trump no arriba cap canvi. Farà exactament les mateixes polítiques que hauria fet la candidata demòcrata, només que amb més testosterona i en una mena de versió “gore”. Passarem una mica més de vergonya, això sí.
