El millor que es pot dir de Donald Trump, és que finalment ha deixat de ser president dels Estats Units. S’ha acabat el malson, l’immens perill, de que algú tant faltat d’escrúpols ètics i morals i tan desequilibrat emocionalment estigués al davant de la gran potencia americana. Però se’n va Trump, però no el trumpisme, almenys a mig termini. Ha deixat el seu país i la política internacional com un autèntic camp minat que costarà de desactivar i de superar. Els seus incombustibles seguidors són milions als Estats Units, però encara més a la resta del món. La seva manera d’entendre i practicar la política ha impregnat la dinàmica de molts països i el seu populisme de dreta extrema, demagògic, desacomplexat, autoritari, irracional i escassament respectuós amb els valors democràtics ha estat incorporat per nombrosos moviments polítics d’arreu. Conduir els molts malestars de la societat cap a relats emocionals que plantegen una polarització extrema és vist com una oportunitat de triomf polític per una munió d’aprofitats i demagogs d’aquí i d’allà. Reducció de temes i problemes complexos a explicacions simplistes per tal de portar a l’acció a segments de la societat seduïts i abduïts per lideratges que més que emancipació el que els garanteixen és conflicte i la fractura profunda de la societat. Crítica falsaria, abús de la mentida i cinisme en grans dosis és el que ha utilitzat Trump i fan servir uns populismes que acaben per reduir els valors socials a un individualisme egoista i a una comunió purament tribal. Una maquinaria activada i greixada continuadament pel recurs a l’espectacle, als girs impensables, a la pràctica de nombrosos performances, el desafiament a l’Estat de dret i la separació de poders, a la fatxenderia i a la incorrecció política i lingüística. Líders provinents d’elits econòmiques i socials exercint de marginals i alternatius, convertits a temps parcial en provocadors, irreverents i agitadors. Pretenen confondre’s en un “poble” del que no han format mai part. Cap noció de seriositat, responsabilitat i, encara menys, cap contenció en nom del sentit del ridícul.
A Catalunya, tot i no haver-hi un trumpisme militant més enllà d’alguns casos particulars, coneixem força bé aquestes dinàmiques de ruptura que ha practicat el president nord-americà. Les formes polítiques il·liberals han ocupat la darrera dècada l’àmbit dominant de la política catalana. Voluntarisme, ficcions, enemics imaginaris, emocionalitat, horitzons de grandesa, negació de la realitat, teatralitat, polarització extrema, conformació d’enemics, creença enfront de raó, desatenció a la gestió… La política convertida en un serial de Netflix. De fet, res s’assembla més a un populisme que un altra populisme. La lògica és sempre la mateixa. La festa final de Trump, el dia de Reis, promovent l’assalt al Capitoli, ha alertat a molta gent sobre la tendència a superar límits i línies vermelles quan els moviments es desenvolupen a partir d’una barreja d’emocions i d’idees perilloses. Mal moment per convocar eleccions. Es podrien fer forces paral·lelismes amb fets ocorreguts a Catalunya ara fa tres anys. La societat catalana s’ha vist amb els recents fets americans en un mirall ampliat. La constatació de que l’insurreccionalisme, encara que sigui de saló, el carrega el diable i pot acabar esdevenint grotesc i acostar-se a situacions tràgiques. En qualsevol intent de comparativa, resulta evident el canvi d’escala. És obvi que no es pot fer el mateix mal dirigint la primera potencia mundial que gestionant una comunitat autònoma. La dimensió és molt diferent, però la pulsió subjacent s’assembla molt. No se sortia ben parat en la fotografia. Desconvocar eleccions quan és té por de no guanyar-les forma part d’aquesta cultura i aquesta manera de fer en el que la democràcia no són valors sinó merament un recurs a conveniència. No sembla importar al dany que es causa allargant aquesta fase agònica de la política catalana. De fet i en nom de la pandèmia els comicis es poden anar desplaçant en el temps i gairebé fins a l’infinit. Ha fet por el que significa incorporar al tauler de la política catalana a Salvador Illa i un PSC més activat, com també la sensació de que els números de màgia, a base de reiterar-los, acaben perquè una part del públic intueixi els trucs. L’únic escenari ara, és guanyar temps. Un temps que el país ja no té.
