Aquest és l’eslògan elegit per la campanya de tardor de l’independentisme. Una idea-força que ha de sustentar un pla de màrqueting que recuperi les forces i doni una aparença d’unitat a un moviment que a hores d’ara s’ha convertit en un tots contra tots. No es pot negar que les idees que emanen de Waterloo sempre són peculiars, estranyes, i tot estar notablement fora de la realitat, sempre acaben per seduir a la militància més entregada. Aquesta vegada han fet una aposta de risc: un oxímoron. Perquè en la mateixa afirmació i ha una clara contradicció, gairebé impossibilitat en que els termes coexisteixin en una mateixa frase. Un tsunami és una tempesta que ho arrasa tot al seu pas, just el contrari de l’essència d’allò democràtic, que vol dir convivència, acord, respecte, estructures sòlides… Una cosa nega l’altra. Com ha explicat molt bé Antoni Puigverd en un article a La Vanguardia, els savis de la comunicació independentista no podien triar una metàfora més desencertada, pitjor, a no ser que siguin víctimes d’una pulsió suïcida. Certament, El Procésha actuat de manera molt destructiva en la societat i la política catalana. Potser, en lloc d’aprofundir en el desori i la irracionalitat, caldria arriar algunes veles i recuperar el sentit de les proporcions i la cordura.
Hi ha en l’eslògan, però, la reincidència en l’ús i apropiació del terme “democràcia”. Una estratègia aquesta que ja ve de lluny, intentant confrontar el que anomenen moviment democràtic enfront d’un Estat teòricament autoritari, repressor, “franquista”. Votar, posar les urnes, referèndum com a expressions d’una voluntat democràtica, enfront d’una negació que s’assimila a la falta de llibertat. No s’explica, que la concepció de la democràcia que adopta el moviment independentista és força particular i més aviat restringida. S’aposta per una “democràcia directa” que permet l’abús en els plantejaments emocionals, mentre es restringeix el paper de la democràcia representativa. La democràcia només entesa com el vot refrandari i no com un conjunt d’institucions, uns valors i una cultura que fan possible el funcionament de la societat com a àmbit de convivència de punts de vista i interessos prou diferents. Una visió de la democràcia la del independentisme, que nega la legitimitat –poca cosa- d’un dels pilars fonamentals de tot sistema, com és el poder judicial. Se’n qüestionen les actuacions, es fa burla dels seus membres, no s’accepten les sentències, s’afirma que no es farà cas a les resolucions i, fins i tot, s’afirma que es redundarà en allò que ha estat tipificat com a delicte. Quan la que és, almenys teòricament, la màxima autoritat del país abona i practica la desobediència, vol dir que a alguna distòpia estranya ens han abocat.
No és pas justament casual que tant el debilitament dels poders judicials, per no tenir la legitimitat de ser electes, com l’apropiar-se del terme “democràcia” tot donant-li un contingut particular i restringit, es força generalitzat entre els nombrosos nacionalpopulismes que abunden a dia d’avui en el nostre món. Trump, Salvini, Bolsonaro, Orban o Le Pen qüestionen les judicatures respectives, perquè no volen normes ni límits a l’exercici del poder. Sobretot no accepten la possible existència de poders independents que es controlin i es contraposin. Les no-nates lleis de transitorietat que havien d’iniciar el camí de la República Catalana, deixaven clar que la “nova” judicatura catalana dependria directament del poder executiu. Exemplar. Pel que fa a l’apropiació i buidat del terme “democràcia”, ho fan tots els populismes i, inclús, ja ho feren en el seu temps uns règims comunistes que, si alguna cosa no els definia, justament, era la seva “democràcia”. És allò que els teòrics en diuen un “significant buit” que genera adhesió per ell mateix, al qual se li pot donar un contingut precís i que, a més, permet obtenir adhesions i vincles més enllà del propi camp de joc. Qui pot estar contra una cosa que es presenta com a democràtica? Com va escriure ja fa mesos el periodista Guillem Martínez, El Procésno és res més que llenguatge. Potser hi afegiria un ús fraudulent de les emocions.
