Vivim dies històricament intensos, i com tots els dies històrics, emocionalment d'una intensitat profunda.
Sé d'amics i coneguts que encara no dormen bé, perquè van viure en primera persona la violència policial de l'1 d'octubre, on en el seu més íntim interior no hi pot cabre la idea que la policia atonyinés a gent pel simple motiu de voler votar. Que la policia en formació arrasés pobles petits o col·legis de grans ciutats. Arribaven i actuaven, si calia, emportant-se per davant a alcaldes (a baix podeu veure un vídeo amb l'alcalde de Callús, Joan Badia, un referent nacional en l'àmbit de l'educació) i mossos d'esquadra que volien intermediar fent veure als agents de policia amb casc, escuts i porres que voler dispersar centenars de persones (o desenes en pobles on no arriben ni al centenar d'habitants) només suposaria violència i ferits. Violència per la part policial, ferits per la part civil.
Sé d'amics i coneguts, curtits en la militància històrica de l'independentisme, que encara ploren quan veuen imatges per les xarxes socials de la violència policial.
Hem de saber treure les emocions perquè no ens estrangulin. Jo vaig poder-ho fer el dia de l'aturada general. M'hi va ajudar un escrit d'un company de lluites polítiques, emocionant, i veure quan entre els milers de persones concentrades a la Plaça Nova de Torelló, no poques trencaven a plorar. A través del llagrimal va poder fluir la tensió dels darrers dies i la impotència i ràbia acumulada a través de les imatges i els crits (sobretot els crits) que han omplert la nostra memòria d'un poble persistent en la voluntat de ser. De ser democràtic i pacífic, reprimit des de l'autoritarisme i la violència d'Estat.
A Torelló, com en molts d'indrets no vam patir la violència i vam poder votar. Però ja des de la mitjanit quan els estibadors van anunciar que sortien
furgones policials del port, sabíem que la violència ens podia arribar. Vam ser capaços d'assumir que calia defensar els col·legis electorals i les urnes, si calia, amb la cara perquè ens la partissin. Vam haver de posar vigies als accessos del poble, tenir preparada la sirena d'emergència del municipi per si érem atacats (ATACATS!) per la Guàrdia Civil, vam viure aquell moment quan li dius a una mare amb els seus fills "marxeu a casa", mentre la violència arribava a les comarques veïnes. A demanar si la gent volia tancar el col·legi abans o a l'hora que tocava mentre combois de la Guàrdia Civil entraven alhora per l'Eix de Girona i la C-17 per Centelles. I la gent deia, tanquem quan toqui, que vinguin.
Vam viure aplaudiments mentre obríem per primer cop pas als Mossos, però també silenci tens de temor de derrota quan vam obrir pas per darrer cop als mateixos Mossos... Camí entre la gent que s'havia concentrat davant dels col·legis per defensar-los, des de la matinada fins a entrada ja la nit. Persistents en voler ser, de forma democràtica i pacífica.
A nosaltres ens ha costat (i ens costa) dormir, encara tenim malsons i ens costa tornar a la normalitat, perquè sabem el que vam viure i el que hauríem pogut viure, i perquè sabem que encara hem de viure més coses.
Però, i els altres (aquells que ens tracten de
ellos, quan criden "
a por ellos!"), poden dormir? Poden dormir els periodistes que manipulen la veritat, amagant la repressió de conciutadans d'ells (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els policies que ahir s'abraçaven als enrotllats amb la bandera espanyola, però que van atonyinar els que portaven butlletes? Poden dormir els polítics espanyols que inciten a l'odi contra conciutadans seus (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els empresaris catalans de l'IBEX que juguen amb la por de la misèria sense que en cap moment es plantin davant els agressors? Poden dormir la gent que clama a favor de les porres i contra els ferits de les butlletes?
Si és que sí, que poden dormir, tenen un problema d'humanitat i de patriotisme. Els valors humanistes del respecte a la vida i la integritat física, és el què permet a les societats a viure en pau.
La pàtria que creuen defensar reprimint, sotmetent a part de la ciutadania que en forma part, per mantenir-los a la força dins, serà una pàtria impostada i imposada, que no busca l'adhesió si no la submissió. I aquesta, seria, sinó és ja, la gran derrota per qualsevol patriota, la d'usar la violència per fer prevaldre la seva pàtria.
PS: Atieu l'odi per sobre les vostres possiblitats...
