El turisme és un fenomen típicament contemporani, que no para de créixer. El col·lapse que pateixen les ciutats més emblemàtiques sovint es torna insofrible per la gent que hi pretén viure, y en fa molt difícil la gestió i la digestió. En molts llocs, més que el manà dels deus s’ha convertit ja en una autèntica plaga. Resulta curiós, que el creixement continuat de moviment turístic, ja no té a veure amb els cicles econòmics expansius, amb l’optimisme consumidor que els sol caracteritzar, sinó amb una pulsió cada vegada més intensa y generalitzada a moure’s que se sosté sobre una disminució continuada dels costos. Un món en el que s’ha imposat el low cost com en cap altre, i no només pels preus irrisoris dels vols d’avió, especialment els interiors a Europa, sinó també amb ofertes d’allotjament a preus cada vegada més temptadors. Especialment a fora de la temporada alta, et pot sortir econòmicament més a compte fer el turista, que no pas quedar-se a casa. Globalment, el turisme ha esdevingut insostenible en termes socials, urbanístics i mediambientals. No hi ha ni equipaments, ni capacitats d’aeroports que ho puguin suportar, i encara menys l’escalfament global, el benestar o el sentit comú.
S’acostuma a dir, que a Catalunya i Espanya, el turisme representa el seu petroli. Un sector la significació del qual supera el 15% del PIB, i encara que extraordinàriament precària i temporal, reporta una part important de l’ocupació. A Espanya arriben 70 milions de turistes estrangers anuals. A Catalunya en són gairebé 20 milions, 10 dels quals bàsicament venen a Barcelona. Faltats d’altres iniciatives econòmiques, durant molts anys es va jugar la carta de la promoció turística com si fos la taula de salvació. Barcelona ja practica a hores d’ara el monocultiu turístic i és a punt de morir d’èxit. A Siurana, al Priorat, estan trasbalsats per un inassumible miler de visitants diaris. L’afluència de turistes col·lapsa uns “llocs d’interès” que es van ampliant, de tal manera que els converteix en irrespirables pels barcelonins i els de l’entorn que hi acudim, i de fet irreals i irreconeixibles. Bona part de les ciutats turístiques han deixat de ser el que eren per convertir-se exclusivament en un àmbit per i dels turistes que poc té a veure amb la ciutat real. Una mena de “no llocs” segons la feliç definició de l’antropòleg francès Marc Augé.
La gran explosió turística dels darrers anys, el fet que gairebé totes les grans destinacions trenquin rècords any rere any en nombre de visitants té a veure amb el triomf de l’hàbit del moviment continu que hem fet nostre tots plegats. Ja no és possible fer un viatge l’any per conèixer entorns culturals, urbanístics, artístics o humans diferents, sinó de moure’ns tan sovint com podem cap a altres llocs –qui sap si per fugir de nosaltres mateixos-, on el que trobarem justament una gran concentració de turistes com nosaltres, delerosos de fer-se una selfie davant un monument reputat i demostrar a les xarxes socials que som gent inquieta i que coneixem les coses de primera mà. Conèixer món, no n’haurem conegut gaire. Haurem comprat en les mateixes cadenes i marques que tenim a la cantonada de casa i menjat les mateixes pizzes infectes de la nostra ciutat, que de italianes en tenen ben poc, mentre haurem compartit un espai “pensat pels turistes” amb gent que, encara que amb idiomes diferents, porten la mateixa indumentària i les mateixes espardenyes esportives que les nostres. La biodiversitat ja no és el que era. Viatjar i fer el turista, no és ben bé el mateix.
