Sonen amb força els tambors de guerra a l’Est d’Europa. Rússia se sent forta i en mans d’autòcrates només formalment democràtics i vol restablir un paper central en la política mundial tot recuperant i tractant com a seus tots els territoris que havien format part de la Unió Soviètica. Europa i els Estats Units mantenen el pols militar i encara diplomàtic en nom de la defensa de la sobirania i la llibertat d’un país que demana vincle i protecció enfront del gegant rus. Tot plegat, reminiscències però també el retorn de conflictes que ens retrauen a una Guerra Freda que creiem superada ençà de l’ensulsiada del model soviètic allà pels anys noranta del segle passat. Rússia ha tornat i vol ser algú en l’escenari geopolític global. I té les bases per ser-ho: potencia militar i territorial, un gran exèrcit, agressivitat i recursos naturals abundants alguns dels quals Europa necessita. Que s’acabi envaint Ucraïna i es desencadeni un conflicte bèl·lic de gran abast potser no és el més probable que succeeixi, però hi ha possibilitats reals de que es produeixi. No tot està sota control en aquests envits a gran escala i la força a vegades se’n va de les mans. Europa, en nom dels seus principis d’acollir a tothom que en vulgui formar part, ha acceptat el repte seguint aquella màxima militarista que “si vols la pau, prepara la guerra”.
El problema de fons de la Unió Europea és que sempre acaba jugant en una posició subordinada als interessos i al dictat dels Estats Units. I és qui més pot perdre en aquest pols, tant si acaba en guerra o bé s’imposa la via diplomàtica. Per Nord-Amèrica, Rússia té un paper important però secundari en el tauler geopolític global. La rivalitat primordial i qui li disputa el lideratge econòmic i polític global és Xina. No l’interessa el futur d’Ucraïna i a Rússia l’únic que li convé és contenir-la. No necessita el seu gas, els seus recursos naturals o la producció industrial. Mereix respecte pel seu arsenal nuclear, i poc més. Acabarà signant la pau amb una sortida digne tan aviat com pugui i qui quedarà a l’estacada és la Unió Europea. El veïnatge territorial i les relacions de dependència energètica i continuaran essent i, entre altres, la debilitat d’Europa en aquestes pugnes és no disposar d’un exèrcit propi sinó un de compartit, l’OTAN, el qual clarament no lidera. L’interès de Putin no és fer un pols amb els Estats Units, sinó debilitar el concepte d’Europa i mantenir sota la seva àrea d’influència no només totes les repúbliques ex-soviètiques, sinó també aquells països de l’Europa de l’Est que es van incorporar sense gaires exigències a la comunitat europea i on ara s’evidencien de manera clara les seves mancances des del punt de vista de funcionament i la cultura democràtica. La Unió Europea és una realitat diversa, plural i que té connotacions més corals que no pas unitàries. Aquesta és també la seva grandesa en la mesura que conté cultures, llengües, història i sentits de pertinença molt diversos. En algunes circumstàncies, això la fa dèbil i poc cohesionada i que les seves actituds de fermesa en la defensa dels seus valors semblin impostades i sobreactuades.
Probablement respecte a Rússia ara s’evidencia l’error de visió a llarg termini d’Europa que es ve arrossegant des de fa trenta anys. Més que una actitud de displicent rivalitat i d’evidenciar-li sovint la superioritat dels nostres valors, s’havia d’haver entrar en una dinàmica d’aproximació i col·laboració, fent-los més aviat socis que rivals, contenint així la nostra dependència geopolítica tan absorbent i de resultats dubtosos amb els Estats Units. Potser s’havia d’haver entès que les relacions entre Rússia i Ucraïna són profundes, complexes i contradictòries i no haver comès interferències que poden resultar provocadores i humiliants. Allò que se’n ha dit “l’ànima russa” i que tan bé descriuen els grans escriptors russos del segle XIX, en bona part prové i està dipositada en terres ucraïneses. No és tan sols que hi ha molta població d’origen rus a Ucraïna provinent de l’època dels grans moviments de població provocats per Stalin. Són dos mons profundament agermanats i amb molts elements comuns. També amb pors històriques del germà petit sobre el gran. Calia haver-se aproximat a tot això amb més prudència i respecte del que probablement s’ha fet. Però, sobretot, s’havia d’haver teixit amb un veí tan poderós i amb tanta capacitat de desestabilització una relació molt més interessada i funcional. La geopolítica és un terreny poc propici per a la poesia.
