Canvia l’any però en realitat la modificació del dígit no transforma res. Més enllà dels bons propòsits que ens fem i les fites personals que ens marquem, tot continuarà força igual. El 2023 passarà a la història com el moment del desencadenament d’un nou infern pel poble palestí. Cert que Hamàs va portar a terme un acte de terrorisme brutal, inacceptable i temerari, però la resposta israeliana practicant una massacre sistemàtica sobre un immens camp de refugiats no té cap mena de proporció ni de justificació. L’estratègia de “solució final” que es practica a Gaza amb el poble palestí ens garanteix fàstic, inestabilitat política i bones dosis de terrorisme per demà. Netanyahu necessitava la guerra per mantenir-se al poder i els Estats Units han estat incapaços d’evitar-ho. Ha estat també el segon any de la anomenada guerra d’Ucraïna, o sigui de l’intent de Rússia d’apropiar-se d’una bona part d’aquest territori i, alhora, convertit el que quedi d’aquests estat en una mena de protectorat del nou Imperi Rus. Va sorprendre la capacitat de resistència dels ucraïnesos, però les armes occidentals han servit només per això i no pas per recuperar el perdut. Mentrestant, s’ha demostrat que l’atenció i la retentiva del televident occidental és molt curta. Cronificació i oblit del conflicte són els grans enemics d’una Ucraïna que veu com la unanimitat i suport occidental es va esquerdant com també ho fa la cohesió política interna d’aquell país. Tan en una guerra com l’altra es fa un curiós ús del llenguatge. A l’aniquilació sistemàtica dels palestins de Gaza se li diu “dret israelià a defensar-se”. De l’atac iniciat per Rússia se’n anomena “guerra d’Ucraïna” i no pas agressió i ocupació.
Segurament, si hem de destacar un tercer aspecte de l’any que acaba és la exagerada polaritat política i com la nova dreta extrema ha imposat estratègia i llenguatge agonista. Una dinàmica que és global i que va fer noves conquestes -Itàlia, Eslovàquia, Argentina…-, i que ben segur es mantindrà i s’accentuarà el proper any amb noves victòries. En la política espanyola, això pot esdevenir insuportable. De la manera ajustada i una mica particular en que Pedro Sánchez ha evitat la pujada al poder de les especialment ràncies dretes espanyoles, ens augura temps a venir moguts. L’amnistia és només l’excusa per practicar una estratègia i relat polític de desqualificació i negació de l’adversari que ja s’ha emportat per endavant no el sistema democràtic, però si una bona part de formes, valors i cultura que aquest requereix. Una manera d’actuar que, des que va funcionar amb el Brexit i Trump, la dreta ha adoptat i, el que és pitjor, és que li dona resultats. L’esquerra, el progressisme, a Espanya mantenen la majoria governamental pels pèls i a base de molt funambulisme. No sé si això té molt recorregut quan el poder autonòmic i municipal ja no es controla. El proper és any d’eleccions, autonòmiques i europees, i aquí es juga força el futur polític espanyol però també europeu. Pedro Sánchez és el gran dirigent a batre en política interna, però sobretot també a Europa. Uns molt mal resultats electorals el 2024 li farien difícil mantenir-se al poder, tenint en compte la base tan feble sobre la que se sustenta, tant pel que fa a l’independentisme català com, també, per una ala esquerra del Govern que pot autodestruir-se en qualsevol moment. Les dades econòmiques i les moltes mesures socials practicades poden ajudar, però serà difícil fer-se sentir amb tant soroll de fons. Les eleccions catalanes, si ni ha, podrien donar oxigen a l’esquerra si, com diuen els sondejos, es produís una clara victòria de Salvador Illa. Canviaria força el tauler i demostraria la bondat de les polítiques de ponts i de conciliació practicats de manera convençuda des d’aquí i de manera forçada des d’allà. Això si que tancaria finalment la “dècada ominosa” de Catalunya i el país podria dedicar-se a afrontar reptes i problemes reals. Això, però, de moment, expressa més un desig que no pas una certesa.
