No sembla haver-hi grans passions respecte les eleccions de diumenge. Encara que alguns sectors de la política sembla que volen recuperar les excitacions de fa una anys, les coses han canviat o, més ben dit, la societat catalana s’ha atipat de tanta èpica i de tan poca gestió política dels afers reals. L’estat d’ànim del país és un de molt diferent del 2017. Sortosament. Hi ha una polaritat central que té a veure amb si es reitera en utopies poc creïbles o bé girem pàgina, de manera tranquil·la i sense rancúnies, i invertim en millorar la convivència, la cohesió y una saludable noció de pluralitat, de que Catalunya som tots. Sembla clar que va per davant en les expectatives aquesta cultura de refer el país i evitar sacsejades que no han portat enlloc. Al costat del duel central hi ha el factor ERC que malda per no quedar excessivament castigada pel poc govern exercit i per haver-se quedat sols en un mig camí entre el somni èpic excloent i la realpolitik. En política hi ha un principi que no sol fallar: quan vols abastar posicions contradictòries o massa allunyades, acabes per no convèncer a ningú.
I que passarà a partir del 12-M? Aquesta és la gran pregunta. El guanyador, Illa diuen les enquestes, necessitarà bastir una majoria que requerirà d’una certa transversalitat. Aquí la lògica sembla un acord que passi pels Comuns i Esquerra. El dubte, però, és si els republicans que seran pressionats per terra, mar i aire perquè nos moguin de l’àmbit de la “unitat independentista” es pleguin justament a aquells que durant els darrers tres anys els han deixat sols i els hi ha dit de tot. Repetir eleccions perquè cap “bloc” tingui majoria és la temptació de Junts, ja que en una segona volta aconseguiria concentrar més el vot darrera les seves sigles. Repetició, significa que les opcions no dominants son laminades pel pragmatisme de l’electorat. ERC haurà de triar entre renovar-se estant al Govern de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, encara que sigui de manera subordinada però disposant de mitjans i visibilitat pública, o bé fora de les institucions i tornant a la “casa del pare”, amb les temptacions caïnites que aquestes situacions acostumen a generar. Depèn de l’opció que triïn podrien tornar a la irrellevància d’antany, tota vegada que Junts una vegada alliberats del seu cap de llista (i de la seva invisible segona), tornaran a la senda de la política convergent. Voldria equivocar-me, però els guardians de les essències actuals dels republicans els poden fer apostar pel suïcidi polític.
Hi ha un tercer aspecte en el repte polític d’aquest diumenge, i que ben segur que se’n parlarà molt, i serà el gran (sempre excessiu) recolzament que tindrà l’extrema dreta. Vox ja té una representació notable en aquesta legislatura (gairebé un 8%), però ara emergirà un vot xenòfob de signe independentista, que ja hi era, però que quedava confós en opcions no identificades com a tals. A molts els ha agradat consolar-se creient que el fenomen d’explosió de la nova extrema dreta no es donava a Catalunya o bé només de manera residual en formes dites espanyolistes. Lluny de la realitat. Sigui en versió verda o quadribarrada, la nova extrema dreta tindrà segur un 15% del vot, i si s’analitza bé pot acostar-se al 20%. Es detecta com aquest missatge de “rebel·lió conservadora” cala no tant en la gent més rància, sinó entre una joventut desnortada i a la qual no se li ha proporcionat cap saber ni sentit històric del que representa el feixisme. Serà una expressió que barreja, malestar, falta d’expectatives, frivolitat i ignorància. Un problema gran i profund. En un context de falta d’expectatives de futur i massa temps amb discursos identitaris, hem incubat l’ou de la serp del relativisme moral i de la postdemocràcia. Aniria bé que de diumenge en sortís un govern, segurament transversal, que estigui a l’alçada dels problemes i reptes que tenim plantejats. I no són pocs.
