Els que teniu la paciència de llegir-me regularment ja sabeu que l'ordre de les sagues literàries i jo no anem a l'una quasi mai. I aquesta vegada no podia ser l'excepció. «Un dios ciego» —tercera part de la saga policíaca protagonitzada per les ertzaintzes Itziar Elcoro i Arantza Renteria i escrita pel basc Javier Sagastiberri— ve precedida per «El asesino de reinas» i «Perversidad».
L'autor, a qui vaig tenir el paler de poder saludar durant el Festival de Cubelles Noir, em va garantir que es podien llegir independentment l'una de l'altre i que si aquesta tercera entrega m'agradava segurament tindria curiositat per llegir l'anterior. Tenia raó, en tot, es poden llegir independentment i ara em moro de ganes de llegir l'anterior.
Al llarg de la novel·la ens trobarem amb dues trames que correran paral·leles: l'assassinat de l'advocat Borja Pérez de Martingalai la fugida d'un perillós criminal, Uriah Heep. El nexe comú entre totes dues històries no és altre que la parella protagonista: Itziar i Arantza.
L'autor anirà d'una situació a l'altre, fent certes referències al passat per posar al lector sobre avís de la perillositat d'Heep, un veritable psicòpata amb cara de nen.
Estem davant una novel·la de procediment i podrem anar seguint la investigació de l'assassinat de Pérez de Martingala al mateix temps que es produeix. Així assistirem a un seguit d'entrevistes que les dues policies van fent per tal d'esbrinar, no tant qui el va matar com qui va encarregar que matessin a l'advocat caigut en desgràcia. Paral·lelament també anirem sabent com va la persecució d'Heep.
Les dues trames es resolen en vint dies i quasi a la vegada. Cada capítol portarà el títol del dia en què transcorren els fets que hi succeeixen contant des del dia que l'irlandès es dona a la fuga: "primer dia des de de la fuga"...
Situada a Bilbao, Sagastiberri ens parlarà del joc clandestí, del narcotràfic, l'ús i abús dels anabolitzants, així com d'un seguit de religions o cultes entre els que destaca destaca la del Dios Ciego. Un dels grans encerts de Javier Sagastiberri és la creació dels seus personatges, tant de la parella protagonista com de tots els secundaris que les acompanyen; així com les descripcions que amb quatre pinzellades ens donen els detalls més que necessaris per fer-nos una fotografia del lloc i dels fets
«El piso era de techos altos, pero la escayola se caía a trozos y la humedad y el frio transmitían una sensación de decadencia.»
L'autor fa una divertida picada d'ull a un seguit d'autors de novel·la negra bascos i alguns dels seus personatges com son
JonArretxe i Touré.
Fàcil de llegir, plena de diàlegs frescos i directes, amb un estil també molt directe i planer, ens trobem davant una lectura força recomanable als amats del gènere i a tots aquells que vulguin passar una bona estona.
