En termes agregats, la suficiència productiva actual pot proveir a la totalitat de la població, fenomen que si no es produeix és causa de la falta de mecanismes de redistribució i al no haver mudat des del arrelat malbaratament cap a un consum més moderat i responsable per a aquella part del món instal·lada en la societat del consum compulsiu. El progrés tecnològic, la robotització progressiva i l’ús d’automatismes en el procés productiu, fan preveure unes necessitats de treball encara menors que les actuals. Globalització i tecnificació no són fenòmens conjunturals, i han vingut per quedar-se, amb el seu corresponent impacte negatiu sobre l’ocupació. Incorporar aquestes variables a l’equació del futur de la societat és del tot inevitable. La reducció de les necessitats de treball hauria de veure’s com un progrés civilitzatori innegable. Es podria fer honor a la perspectiva de Keynes que l’economia es pogués instal·lar al seient del darrere de la humanitat i les persones dedicar-nos a les múltiples dimensions satisfactòries que ens ofereix la vida. Sense mecanismes de redistribució del treball i de la renda, el que hauria de ser una benedicció es converteix en una condemna a la pobresa i a la precarietat de la major part de la població. Es vulgui o no, el canvi de paradigma, la mudança de les prioritats, s’imposa. L’acumulació de riquesa en tan pocs no es pot justificar amb la pobresa i el sofriment de tants. Slavoj Zizek ho ha plantejat de manera precisa: “l’economia global que vindrà tendirà cap a un estat en què només el 20% de la mà d’obra serà capaç de fer tot el treball necessari, de manera que el 80% de la gent serà bàsicament irrellevant, de cap utilitat, i per això probablement desocupada, o molt mal ocupada. Un sistema que converteix al 80% de la gent en prescindible i inútil, no és en si mateix, irrellevant i de cap utilitat?
Hem viscut en un món on l’estatus anava associat a un treball estable, a una professió definida i raonablement ben remunerada. El reconeixement social ha estat associat a la condició d’assalariats. La democràcia s’ha sostingut sobre el treball i uns mínims de benestar i seguretats garantides. El precariat no té la identitat basada en el treball, no té memòria social ni la sensació de pertànyer a una comunitat ocupacional basada en pràctiques estables, codis ètics i normes de comportament, reciprocitat i fraternitat. L’home precari és un ésser aïllat i fragmentat, no té un espai públic on comunicar-se, de trobada, i té la raonable sensació d’estar constantment maltractat. El ressentiment, que és un mal company, és la seva percepció predominant. No se li pot exigir ni esperar cap tipus d’acció política raonable, només la conformitat de la frustració, o bé l’explosió descontrolada i violenta amb tints antisocials. La sensació d’ostracisme i de desarrelament són els pitjors càstigs als que es pot sotmetre a l’ésser humà.
Tyler Cowen també ha escrit sobre una tendència futura de l’ocupació i la societat altament inquietant. Un temps nou on al voltant d’un 15% de la població disposarà de bons nivells de renda donat que la seva alta ocupabilitat pel coneixement tecnològic li suposarà formar part de l’exclusiva “gamma alta” del mercat laboral, mentre la resta dels ciutadans amb ocupació disposaran de salaris molt menors que en l’actualitat, competint pel seu lloc de treball amb un percentatge molt elevat de desocupats, els quals seran continguts amb prestacions socials que els mantindran al límit de la subsistència. Una mena de nou contracte social, reformulant en profunditat i molt a la baixa el que va donar lloc al model social europeu. La desigualtat serà un valor imperant, una condició de partida, ja que ens regirem per la “capacitat de generar valor afegit” de cada individu. Aquesta segmentació social intensa i profunda, també intensificarà la segregació en l’espai: àrees residencials de lloguers baixos poblades de pobres, gent gran i aturats, contrastant amb els protegits condominis de la minoria afavorida i els “gentrificats” barris centrals de les ciutats. Un món orwellià on l’exclusió social formarà part del paisatge, on a les persones de baixos ingressos se’ls obligarà a “sortir” de la civilització autosatisfeta i minoritària. Qui vol viure en un món com aquest?
