La política internacional és cada vegada un territori més fracturat, convuls, imprevisible y preocupant. Als moviments geopolítics de fons, que solen ser l’expressió d’interessos dels principals actors en l’escena econòmica i política global, es produeixen als darrers anys i amb una gran acceleració recent, dinàmiques de ruptura, tendències caòtiques que no fan sinó dotar al món d’una major imprevisibilitat. A més de dificultar l’assumpció global de grans problemàtiques comuns com el medi ambient, la pobresa i la desigualtat; tot apunta que la inseguretat actual no farà sinó augmentar de manera exponencial. Si durant dècades l’existència de dues gras superpotències ho feia tot massa previsible i subordinat als interessos dels dos blocs, hi havia una situació d’equilibri que tot i ser distant de ser òptima –era l’equilibri de la dissuasió, de la por-, generava un cert ordre global.
La guerra no convencional del terrorisme islamista està sacsejant Occident, amb una brutalitat corprenedora que està generant l’emergència de les pitjors temptacions i tendències en el món que havia estat bressol de la llibertat i la democràcia. No hi ha recursos estratègics, ni probablement de fortalesa ètica i moral, per combatre un desafiament d’aquesta magnitud. Fins ara no havíem estat conscients de les nostres enormes febleses i com la reacció enfront de la barbàrie, justament ens pot portar allà on el gihadisme pretenia situar les coses. Posada en quarantena dels valors que havien definit Europa, reaparició dels discursos nacionals de caràcter xenòfob i escassament democràtics i la possibilitat esfereïdora del triomf de Donald Trump als Estats Units. Aquest no és un tema menor, i a hores d’ara situat entre el què és possible i el què és probable. Més enllà del seu verbalisme arrogant i quasi infantil, estem davant el retorn del pitjor del bel·licisme nord-americà.
Si la fractura i descomposició dels estat àrabs mediterranis ha estat una molt mala notícia per les poblacions d’aquests països, per crear les condicions caòtiques en les que arrela el fonamentalisme islamista i per crear grans dosis d’inseguretat global, el diguem-ne que intent de cop d’estat a Turquia, significa encara una batzegada més preocupant a l’estabilitat. Encara que amb desconfiances, el món occidental creia que l’islamisme moderat d’Erdogan era una bona solució perquè aquest país fes de contenció de la problemàtica del món àrab, frenés migracions i, sobretot, fos un aliat fort de l’OTAN per tal de contenir les renovades pretensions expansives de Rússia. L’evolució políticament autoritària d’un Erdogan que ha utilitzat el cop per arrogar-se poders extraordinaris i acabar amb l’oposició, el fa un aliat incòmode a més d’imprevisible. Amb tot, el pitjor escenari de futur és que el país acabi fracturant-se política i socialment evolucionant cap a una versió extrema d’Egipte, o pitjor, de Líbia.
Per completar un escenari tan poc engrescador, caldria afegir-hi la regressió induïda o autoinduïda dels projectes “nacionals i populars” a l’Amèrica Llatina, la frustració dels quals i les fractures socials que s’hi estan donant ens podrien fer veure reedicions de les assonades dels “milicos” d’antany, tot i que ara semblen anacròniques i superades. Com també els moviments, de moment només econòmics i estratègics de Xina, al continent americà i a l’Àfrica, justament prenent posicions per la dura disputa sobre els recursos que s’intueix cap al futur. El globalisme desaforat de caire bilateral que impulsen els Estats Units amb els tractats de nova generació, i que no són ni principalment ni exclusiva de caire mercantil (TTP, TTIP, CETA…), justament per contenir rivalitats d’altres potències, no contribuiran a dinàmiques d’entesa global i si a augmentar de manera notòria la desigualtat territorial i social a escala mundial. Mentrestant, una Unió Europea feble i desnortada, en la que el Brexit no ha fet sinó obrir la caixa de pandora del seu laminat, dista molt de ser un actor sòlid en l’escenari global. Ni tan sols sembla disposar d’un projecte i d’un relat propi.
