No va ser fins molts anys més tard que vàrem descobrir amb horror que les caçadores negres que ostentàvem els de la colla en els nostres desplaçaments motoristes i nocturns havien acollonit tant a una altra colla d’amics que fins i tot ens evitaven per no coincidir amb nosaltres i estalviar-se un joc d’hòsties que mai no ens havia passat pel cap de dispensar-los.
A finals dels setanta i al llarg dels vuitanta, les caçadores negres de pell eren una bona manera de ser casual com dirien ara. Amb una caçadora negra tant podies fer rutes hivernals amb moto, amb ajut d’un diari entre pit i caçadora, com anar al Danatela de Torelló, presentar-te a les noces d’argent d’algun familiar i quedar com un senyor.
No va ser fins uns anys més tard que el consumisme desbocat ens va impel·lir a considerar que si no es tenia una peça de vestir per a cada ocasió eres un estaquirot mort de gana i així, de mica en mica, ens han anat cardant els calés, els quartos, que diria la meva iaia Pepeta ja difunta, tant com han pogut.
Tanmateix, sempre he tingut al cap el regust agradable d’aquesta peça, arrapada, resistent, opaca, funcional i versàtil com poques. Potser les úniques peces de vestir que se li acosten són les invulnerables jaquetes de motorista amb les quals sovint m’hi trobo tant a gust, tant en freds extrems, vents cataclísmics com en les calors infernals de la Meseta castellana.
No fa massa que vaig adquirir, ja passat el mig segle d’existència, una caçadora negra, de pell, arrapada i obscura com les d’abans, sense coll i amb una butxaca interior, escassa. El sol fet de posar-me-la em transporta en altres èpoques en què els cubates eren infernals, els gintònics desconeguts i els dièsel cosa de vaixells, tractors i locomotores.
Ara que finalment la tardor retorna puntual a refrescar matinades i capvespres he decidit posar-me-la de nou en un intent tant d’abrigar-me com de lluir en la meva pell gastada i trista tots aquells instants del passat que se m’han tatuat a l’ànima com paparres antediluvianes.
Tanmateix, la silueta que reflecteixo als vidres de les poques entrades d’escala que em trobo camí de la feina no menteixen i em constaten que alguna cosa s’ha quedat al passat i que tot i que la caçadora em ve com anell al dit, jo ja no sóc el que era.
Potser tot plegat és que jo m’he adaptat a la caçadora i no ella a mi, ja que no és debades que la vaig adquirir en una botiga de gent gran on no hi havia música estrident, pantalles planes amb transsexuals cantant collonades i en la qual les dependentes em tractaven de vostè, ni tan sols vós.
Els cicles astronòmics són tan llargs i inabastables que m’hi refugio per pensar que la meva vida, amb caçadora negra o sense, és irrellevant, ínfima, intranscendent i que no val un rave.
La incipient panxa que ja no m’esforço a amagar encaixa a la perfecció dins la caçadora negra de la tercera edat, que una vegada havia estat de la primera, que llueixo amb orgull sabent que va blindada amb genuïna pell de boví i porcí contra les emissions electromagnètiques de Twitter, Facebook i altres collonades similars que, en el fons, no serveixen per una puta merda.
Un dia d’aquests em decideixo, compro Apple i reciclo l’empresa cap a la fabricació de caçadores negres de pell adobada a Vich per a cinquantins nostàlgics.
Paro d’escriure per avui perquè una forta pluja molt aviat caurà.
