Les primàries que celebra el PSOE aquest cap de setmana tenen molta transcendència pel futur del partit, i sembla que notables conseqüències per a la política espanyola. Com se sol dir, no és un tema “intern” dels socialistes, sinó un procés que té efectes molt més enllà i que denota els carrerons sense sortida cap els que s’ha encaminat una certa manera d’entendre la política. Sigui quin sigui el resultat, una part dels efectes del procés ja es donen per descomptats: un xafastre en la organització i una divisió interna molt difícil de recompondre. Un d’aquests barons del partit que fan poc honor al terme “socialista” va dir que s’ha d’acabar amb el sistema de primàries, ja que aquestes “les carrega el diable”. O sigui, per evitar que aflori qualsevol mena de discrepància, acabar amb la democràcia i que decideixin els de sempre. Molt eloqüent.
La crisi del PSOE té components propis, però es representativa també de la pèrdua general de papers de la socialdemocràcia, que ha apostat les darreres dècades per fer de crossa de l’establishment i lògicament ha perdut base social i de votants que esperen una alternativa política i socioeconòmica, i no s’hi reconeixen. En aquest sentit, les diferències entre el que signifiquen Susana Díaz i Pedro Sánchez no són tan grans. L’andalusa representa però la part més tradicional, conservadora, caciquil i rància del partit. La foto envoltada de l’aparell i les velles glòries ho diu gairebé tot. La pobresa del seu discurs polític és aclaparadora. Sánchez, en canvi, les conspiracions i els avatars que el portaren a ser rellevant de manera humiliant del lideratge del partit, l’han desplaçat cap al redescobriment de l’esquerra i d’una certa renovació de la política. Hi ha dubtes que sigui políticament gaire sòlid, però simbolitza una confrontació oberta amb el Partit Popular, que l’electorat i la militància a hores d’ara agraeixen. Ha entès que avui les formes polítiques són també el fons. Mentrestant, el nerviosisme de l’aparell del partit és notori, ja que la victòria de Sánchez jubilaria unes quantes generacions de polítics de la formació i significaria un terratrèmol en la sala d’honors d’unes velles glòries que, com Felipe González, es resisteixen a deixar de continuar manant. El món de Díaz pretén recuperar l’hegemonia absoluta del partit a l’esquerra espanyola, alternant-se en el poder amb els conservadors i, quan calgui com ara proporcionar-los estabilitat parlamentària, tot creient que el seu principal enemic és Podemos, formació la qual consideren circumstancial i com uns okupes als quals s’ha de desallotjar i fer desaparèixer. No entenen que l’aparició de “noves esquerres”, és el resultat del buit que la socialdemocràcia va deixar a l’esquerra i de l’orfandat d’un electorat que necessita un nou relat i un projecte transformador.
Sigui quin sigui el desenllaç, el beneficiari de tot plegat és el Partit Popular. Un PSOE debilitat i de genolls, que en les seves cuites internes no fa d’oposició ni posa en evidència que un país democràtic no es pot sostenir damunt d’un partit que ha fet de la corrupció una qüestió sistèmica, mentre interfereix en el poder judicial d’una manera escandalosa, per tant d’anar salvant els nombrosos esculls penals que se li van presentant. La por d’una part de la ciutadania a Podemos, a la qual el PSOE ha col·laborat activament en crear, manté el seu electorat cohesionat i mobilitzat enfront d’una esquerra titllada alegrement de “populista” o “xavista”. El somni conservador fet realitat: un únic partit a la dreta i l’esquerra dividida i confrontada. Una situació que semblen compartir i abonar tant Susana Díaz com Pablo Iglesias. I si el full de ruta oficial de Mariano Rajoy no es manté, i guanya Pedro Sánchez, sempre es poden convocar eleccions i guanyar-les de manera aclaparadora.
