La meitat de les habitacions de l’Hospital General de Vic, ara Hospital Universitari Vic, estan acarades al Montseny però l’altra meitat rep les envestides dels vents del nord, que es colen xiulant per les finestres dobles mal ajustades d’alumini primordial i en un dia clar es poden veure sense dificultats, i en tota la seva magnificència, els pics dels gegants dels Pirineus com una mena de sentinelles imperturbables aliens a la vida i a la mort, al bé i al mal.
El Montseny magnífic presideix les vistes de l’altra meitat de les habitacions, les acarades a sud. La seva arquitectura ja desfasada s’eleva sobre el puig dels jueus que domina Vic i forma una mena de faralló artificial que trenca els corrents atmosfèrics naturals. Els falciots cridaners l’usen en la seva aerodinàmica orgànica per sobrepassar amb facilitat la sisena planta aliens a les vides humanes, entestats en els seus jocs acrobàtics i troposfèrics.
L’hospital té les seves dues ales separades amb una torre que conté les escales, els ascensors, oficines minúscules on s’hi estan administratives malcarades i ofereix als pacients de cada planta un mirador espectacular des d’on, alçant el puig dels jueus cap el cel, es domina Vic amb vistes magnífiques de Calldetenes, Sant Martí de Riudeperes, Santa Eugènia de Berga i Tona, abans que l’orografia i la curvatura del planeta ocultin la resta del món.
En la solitud de la nit, el mirador d’amplis finestrals replet de la remor de màquines de cafès i aigües, es distingeix amb claredat com la serp de llum de la C-17 a la dreta del Montseny traça el seu propi camí cap a Tona, i al sud. A les hores punta de cada vespre, en especial dissabtes i diumenges, birbilleja amb llums grogues i vermelles en un clar reflex de la frenesia humana per anar d’aquí cap allà sense massa sentit, això, sí a tota hòstia. Contrasta la monumental mola del massís, adusta i indòmita, amb l’efímera ruta humana asfaltada amb les aromes aràbigues que mena a les planes de Tona, Barcelona, i més enllà. A les hores punta, un té la sensació d’endevinar sense esforç des del mirador batut pels vents de la cinquena i sisena plantes, les més afortunades quant a vistes, la gernació de vehicles, plens de gent i famílies amb problemes, vides, projectes, presses, anhels i ganes de tornar o allunyar-se de casa que es mouen completament ignorants dels pacients que pixen als lavabos de cada planta, prop del mirador, al costat dels ascensor, freds i acarats al Montseny, que de nou ho presideix tot. Les finestres, estranyament enreixades amb làmines d’alumini que la intempèrie ha dotat de capricioses formes que recorden les il·lustracions antigues dels llibres d’anatomia, no ajusten gens ni mica i és per allí on es cola, entre xiulets d’altura i algunes llums de sant telm ocasionals, una tènue brisa de llibertat que gela els genitals mentre es pixa pura melanconia.
A la nit, els pacients ingressat passegen i es creuen les mirades mentre deambulen com zombis aferrats als seus pals de sèrum a la recerca, potser, d’ells mateixos. I és que la solitud que roman surant a l’aire estàtic com una presència corpòria en quedar-se sol a la nit i veure com els teu fills joves marxen amb el futur intacte i plens de vida amb la seva parella jove també deixa una desesperació insuportable. Els visitants tardans ja han fet el gest i en passar les portes i accedir al món l’exterior s’obliden de tot per seguir amb les seves vides sense malalties, de moment, i, com sempre, anodines i grises. No els costa res sortir de l’hospital, ho desitgen, i canvien de conversa mentre deixen enrere aquells malalts en la solitud pesant com plom, tancats al castell del puig del jueus, acotats per la incertesa de la seva malaltia, o de la seva vida, o de la seva mort.
El silenci sepulcral de la planta cinquena a les deu de la nit quan han marxat els visitants de compromís i només queden els cridaners visitants dels pacients del sud, que sempre van tard, aquells que duen entrepans d’amagat perquè són els únics que entenen i posen remei a les deficiències vomitives del servei de càtering SERHS Foods que, amb el seu nom estranger no arriba a amagar, ni de bon tros, la seva inexplicable ineptitud gastronòmica, l’aspecte vomitiu de les menges insulses, sense sal, recloses en receptacles de plàstic mssa usat que ja sembla brut, decadent, fastigós.
Llavors es repeteixen els cicles circadians de l’eficient i amable personal sanitari de planta, dels cirurgians, investits amb un estrany poder sobre el bé i el mal, i del personal de neteja, pulcres, eficients, obstinats. A les vuit del matí arriben amb les seves ments en altres llocs i saben que marxaran a les 8 de la nit amb les seves ments en altres llocs i oblidaran els horrors, les solituds, els desespers.
El dia a dia del pacient queda fèrriament marcat per les rutines orgàniques, les necessitats vitals, pixar, defecar... que menen inevitablement als lavabos claustrofòbics on regne la sentor de pixum, l’asfíxia i la impossibilitat de fregar-se el cul sense topar amb tres recipients per orins, dos per la femta, un altre de missió incerta, les tovalloles de rentar-se el cul i les mil andròmines sense ús aparent que presideixen el recinte il·luminat per unes bombetes temoroses que intenten inútilment reflectir la llum sobre unes rajoles de color ja passat de moda fa tres segles.
Al llarg del dia, es troben per error les mirades dels pacients ingressats que deambulen per prescripció mèdica, amunt i avall, fent milles per millorar la circulació, la flebitis, el ritme cardíac o la seva solitud en un intent suïcida de trobar algú que per errors els visiti a ells també com en una burla dantesca de la monotonia més obstinada, més hostil. I Així, ningú no gosa establir contacte amb algú que ningú no sap quan aguantarà, amb algú que potser demà serà en una altra planta, o enlloc.
A voltes, als pacients els duen a les entranyes del turó, a sales mig fosques mig clares on domina una remor somorta de maquinària distant, un udolar d’electrons que anuncia els magnetrons on Tesla dorm, els enigmàtics raigs roentgen que, a no tardar, els travessaran ossos i músculs per facilitar píxels mortals o definicions massa clares de problemes invisibles a ull nu. És el ventre de la bèstia, la gent hi parla en veu baixa, la temperatura no fluctua mai i el món exterior és un cable ethernet a deu gigabits vomitant imatges que algú entendrà i, tot això, acollona, i molt.
Llavors em va venir al cap, Heràclit i aquest devenir incessant, ma mare morta i les seves estades a totes les plantes, i la immensa fragilitat de la vida humana. Fins i tot el pare va entendre que la vida és efímera i que el seu ritme, aparentment clar, es pot alterar ràpidament, i també moltes altres coses que mai no ens havíem dit en cap conversa per embravida que hagués estat.
És llavors quan veig el meu company de la cambra, 5027/5208. Un home corpulent, calmat, acabat d’operar de una trencadissa doble de tíbia i peroné per una caiguda mentre anava a pixar, operat tot just fa vint hores que passa figues mentre veu westerns per un dels minúsculs televisors que han substituït, encertadament, els crists galvanitzats.
L’home, de parla incomprensible, té l’habilitat de dormir en dos segons i roncar al tercer, escandalosament, molt escandalosament. La nit no pinta bé, penso. Al final resulta pacífic, és de Manlleu i li agradava anar a bosc a collir bolets, espàrrecs, romaní. Però ara trigarà a tornar-hi. Salta com un possés sobre la cama bona quan va a pixar i rebutja el meu ajut, mentre arrossega el pal dels mil sèrums que dur com a crossa.
Al vespre el visiten la seva família, germà, dona, fill i filla. Malgrat els meus esforços no acabo d’entendre’ls aquella barreja d’andalús, potser de Jaén, perlat d’atxavuiros o acudits en català. Amables, ens deixen tranquils abans de mitjanit, tanco amb l’iPad les desgràcies del món i provo de dormir sense èxit pels instantanis i descomunals ronquets antediluvians del company a l’altra banda de la consciència.
Finalment, les infermeres del torn de nit accedeixen, sota les meves amenaces de finar el de la 5207 allà mateix si no hi intervenen, de passar-me uns taps elàstics per les orelles. El llit ple de botons per posar-lo en mil sobreres posicions se’m rebel·la i no aconsegueixo una posició estable fins passades unes quantes hores, però al final després de moltes proves i error, proves i resets del puto llit, el metge del torn de matí alça el món de cop i les persianes que l’ocultaven amb un soroll escandalós, amb mala folla, deu haver tingut mala nit. Acaba de començar un dissabte que té tota la pinta d’allargar-se fins dilluns si no pixo ja la pedra que em tenalla l’urèter esquerre.
Els déus i els calmants directes a vena m’han estat propicis aquests dies, bé la uròloga del divendres també, i ja tinc els papers de l’alta llestos a mig matí, per asimptomàtic i sense febre. He estat bon minyó i, segons l’iPhone, he recorregut deu mil metres i trenta-vuit pisos. Segons les ampolles d’aigua a la bellugadissa tauleta de nit he begut vuit litres d’aigua, a punt d’ofegar-te des de dins, riu la infermera quan em dóna els papers.
Deixo al manlleuenc sorollós amb els seus ronquets de mig mati mentre John Wayne tomba taules i cadires amb un estil que ara sembla de puto marica. Marxo sense oblidar dir-li que es faci mirar això del roncar, que s’hi juga la vida i l’abandono a la seva sort al llit 5207. Espero no veure’l mai més prop de mi, menys de nit i menys dormint.
La foto que em va fer el meu fill la nit anterior em turmenta gairebé tant com els ronquets del manlleuenc o el dolor del càlcul renal en aquell trajecte dolorós. Puta habitació 5208.
