Vivim en un món cada vegada més inestable. El globalisme més que proporcionar-nos seguretats, el que fa es convertir qualsevol episodi local en un problema potencialment mundial. El tema de la malaltia contagiosa del coronavirus resulta lògicament preocupant pel seu caràcter letal, per la falta de medicació totalment efectiva per combatre’l i per la capacitat d’estendre’s que té però, probablement, el pitjor és la psicosi col·lectiva que està generant. En una societat enormement urbanitzada i amb una mobilitat de gran part de la gent exagerada, les possibilitats de que noves malalties es converteixin en epidèmiques i afectin a bona part del món resulta una cosa ben plausible. Les prevencions exagerades que es fan al món occidental, amb la suspensió del Mobile Congrés de Barcelona, no fan sinó generar una mena d’histèria col·lectiva que a banda d’accentuar l’aïllament individualista de viatgers i habitants de moltes ciutats, ja comença a donar lloc a les primeres reaccions xenòfobes en forma d’evitar la relació amb ciutadans immigrants orientals, com si pel fet de pertànyer a un continent o a una ètnia ja es sigui de natural sospitós de ser portador de la infecció. El nom, l’origen de la incubació i la transmissió cap als humans converteix en més sòrdida una malaltia que ens resulta desconeguda i exòtica.
Resulta paradoxal que en una societat dominada pel coneixement tecno-científic, la vulnerabilitat sigui cada vegada més gran. Hem desenvolupat coneixement i productes que ens fan més indefensos i sentir-nos més desarmats i desvalguts. Sabem que hem creat una capacitat ingent de generar elements patògens. Apareixen virus cada vegada més resistents per la mutació que produeix l’ús i abús de productes farmacèutics en una societat exageradament medicalitzada i addicte als fàrmacs. Consumim constantment antibiòtics i no especialment de manera conscient, doncs les seves traces són presents a les aigües i a una bona part de la cadena alimentària, i molt especialment en aquells productes que tenen origen animal. Posar sota control les noves malalties és i serà el gran repte del coneixement medico-sanitari en un món interconnectat en el que els temors i els terrors es difonen i ens afecten de manera immediata. Curiosament, l’accés automàtic a la informació i el coneixement no ens tranquil·litza socialment, sinó que en la mesura que de tot se’n pot fer espectacle i mercaderia, acabem per ser víctimes de rumors, invencions, fantasies o fake-news. Talment com en el desinformat passat. La historia parla de la “grand peur” que es va produir a la França d’abans de la Revolució de 1789, feta de notícies falses, fam, inseguretat i de temences ancestrals.
El sociòleg alemany Ulrich Beck, va tipificar fa uns anys el que en deia “la societat del risc global” per referir-se als nostres temps. Creia que en la societat moderna hipertecnològica i aparentment integrada i segura, els riscs socials, polítics, econòmics, industrials i mediambientals tendeixen cada vegada més a escapar del control i protecció de les institucions, les quals resulten incapaces d’evitar fenòmens que, de fet, són imprevisibles tant en el desencadenament com en els seus efectes. Tants esforços per fer-ho tot mesurable i previsible, no han fet sinó retornar i encara de manera més profunda les nostres societats a la incertesa. Qualsevol esdeveniment local pot tenir efectes demolidors en la confiança i els comportaments globals. L’atemptat de les Torres Bessones va afectar l’estat d’ànim de tot el món i ens va retornar als temps dels temors i de les inseguretats. Els esdeveniments únics no són previsibles ni la reacció de les societats cap a ells. No hi ha algoritme que pugui preveure els fenòmens meteorològics extrems que ens afecten cada vegada més, ni sobtats moviments migratoris o bé la irrupció d’una nova malaltia. Habitar un món global deu tenir coses bones, però de moment a la majoria de la gent ens ha convertit en més pobres i més vulnerables.
