Mantenir la privadesa socialment sempre s’havia considerat un valor i un factor que afegia respecte i credibilitat. L’íntim es preservava i formava part de la restringida esfera particular i familiar. Tradicionalment, la bona reputació descansava sobre la discreció i una certa reserva en tot allò personal. Airejar públicament el que es presumia com una cosa reservada, sempre s’havia vist com una mostra de descura i una senyal per a la desconfiança. Internet, i molt especialment les xarxes socials, ha induït a la conversió del que és privat en públic, a practicar un exhibicionisme impúdic al que en gran part ens prestem de manera generosa i natural. Semblaria que avui dia un excés de discreció ens converteix en algú que té alguna cosa a amagar. S’han invertit els papers. Més enllà d’una cultura de l’exposició ja naturalitzada, on la transparència personal adquireix bones dosis de teatralitat, la pèrdua de la cautela personal té molt a veure amb una economia de plataforma que ha fet de l’espionatge, de la despulla de la nostra intimitat, de les nostres dades perfilades, la base del model de negoci. En paraules de Yuval Noah Harari, som ja “animals piratejables” i els nostres cervells poden ser “hackejats”.
Mark Zuckerberg va dir no fa pas molt temps i de manera molt eloqüent: “la privadesa ja no és una norma social rellevant”. I no és estranya aquesta consideració. Hi ha més persones a Facebook de les que hi havia fa dos-cents anys a tot el planeta, i aquesta xarxa social representa el paradigma de l’exhibició voluntària. Estem davant d’unes generacions que han assumit que res no és privat i, el que resulta xocant, és que amb prou feines s’ofereix resistència a que això sigui així. Es fa alegre i voluntàriament. És la condició que estableixen les plataformes d’internet perquè això pugui ser un negoci. L’espectacle ha de continuar! El nostre jo digital va deixant rastre i no només això, queda arxivat per sempre. Alimentem bases de dades mentre enviem mails, comprem, escoltem música veiem pel·lícules, xategem o planifiquem el nostre nou viatge. A partir d’aquí, som un llibre obert perquè Google, o qui sigui, personalitzi no només la publicitat que rebem, sinó també la informació que es considera rellevant i esperable per al nostre “jo digital”. Hem creat una tecnologia que ens modifica, ens exposa i ens ha convertit en mercaderia i dades. Convertir la informació personal en diners comporta de manera inevitable conflictes amb la privacitat, com també amb la possibilitat “d’oblit”. No és possible fer un esborrat absolut de les nostres traces a internet, atès que sempre els servidors acaben disposant d’una còpia oculta del que es publica a la xarxa, més enllà de qualsevol eliminació voluntarista.
El món de les xarxes socials s’ha convertit en un aparador on la nostra exposició ha de seguir unes regles no escrites, però molt estrictes. Als missatges de text, no es tracta d’escriure en una pissarra segons el sentit convencional de l’escriptura. La seqüència del text, les icones utilitzades i sobretot la puntuació, ho són tot. Cada grup d’edat i cultura té els seus codis, no complir-los indica clarament pertànyer a la categoria de l’impostor i ser un autèntic neòfit digital. És especialment important demostrar una disponibilitat total. “L’obligatorietat” de la resposta obeeix gairebé a condicions contractuals entre els que formen part del grup. La qüestió és acaparar l’atenció dels membres, els quals deuen al grup una predisposició incondicional. Un missatge de text cal contestar-lo en un lapse màxim de cinc minuts. El contrari implica demostrar poca connexió o, pitjor, escàs interès. Per això, l’aparell de connexió té prioritat absoluta sobre la conversa, sobreposant sempre el mirar la pantalla i el clic histèric a qualsevol relació en viu i en directe. La descripció de les coses que formulem com una emergència aconseguirà que la gent et presti molta més atenció. El concepte privat s’esvaeix. El nostre diàleg en persona pot estar reflectit per un dels nostres interlocutors cap a les xarxes, en temps real.
Facebook, té un mínim de 98 camps d’informació que ha usurpat de la nostra privadesa: ubicació, edat, generació, gènere, idioma, nivell educatiu, camp d’estudis, col·legi, afinitat ètnica, sou, tipus d’habitatge i règim de tinença, valor de la casa, composició de la llar, relacions, canvis de feina, compromisos, matrimonis, paternitats, relacions sentimentals, marca i antiguitat de vehicles, sistema operatiu, servei de correu electrònic, navegador, tipus de targeta de crèdit, fluctuacions d’estat d’ànim, perfil d’elector… Som un llibre obert, massa obert. La salut social i democràtica requeriria de mantenir distinció i fronteres, una separació higiènica i prudent, entre el que és privat i el què és públic.
