La irrupció del món digital en l’economia ha generat un gran nombre de fantasies futuristes, darrera de les quals, si ho mirem bé, acostuma a haver-hi formes d’explotació extrema de treballadors, això sí revestides de terminologia pretensiosa i vocació de modernitat. Tota ciutat que pretengui tenir un lloc en el futur, ha d’haver creat un “ecosistema emprenedor” en el qual la combinació de coneixement tecnològic, ganes d’impulsar nous negocis i instruments de finançament permetin la posada en marxa de start-ups, o sigui negocis que inicialment no són res però que tenen grans ambicions d’acabar sinó competint amb les grans tecnològiques de Sillicon Valley, almenys fer prou soroll i crear expectatives perquè alguna d’aquestes les acabi comprant, cosa que de fet fan moltes vegades. Alguna cosa de jugar a la loteria té tot plegat. En el narcisista món de la innovació tecnològica, aquelles empreses que aconsegueixen a més de surar aixecar el vol i superar una valoració de 1.000 milions de dòlars, se les anomena “unicorns”. Un animal mitològic inexistent i molt car de veure. De fet, a hores d’ara, es valora el grau de desenvolupament de la “nova economia” digital pel nombre d’empreses d’aquesta categoria que es disposi. Són al món a dia d’avui 430, havent-se doblat en dos anys, i la major part, 211, són als Estats Units. A Xina n’hi ha un centenar; a Europa cinquanta i moltes, i a Espanya fins fa poc només la madrilenya Cabify. Justament aquest dies ha estat molt celebrat pels crèduls de la religió tecnològica haver aconseguit amb la barcelonina Glovo la segona, la qual és més coneguda pels conflictes derivats de la seva precarietat laboral que no pas per la tecnologia que aporta.
Glovo va néixer només fa quatre anys amb un capital inicial de 100.000 euros per tal d’organitzar el repartiment a domicili de menjar i de tota mena de coses que se’ns podien acudir demanar especialment de nit i matinada. Va aparèixer jugant amb la idea de la falsa “economia col.laborativa”, quan encara no s’havia après que això volia dir posar a treballar en feines molt dures i mal pagades a falsos autònoms. És la típica empresa de plataforma que la única cosa que té és un software que permet posar en ràpid contacte els desitjos immediats de rebre alguna cosa a casa amb la necessitat de buscar-se la vida amb el que sigui d’una gran quantitat de joves, molts d’ells sobradament preparats, que no tenen en ciutats tant avançades com Barcelona cap altra oportunitat d’ocupació. Es fa difícil associar els esforçats “riders” que pul·lulen per les grans ciutats amb treballadors qualificats d’empreses tecnològiques de referència. De fet no ho són. L’economia de plataforma només resulta estel·lar en els resultats econòmics pels seus propietaris i en el llenguatge sofisticat d’escola de negocis que utilitzen abundosament per justificar-se. Treballadors extremadament precaris, mal remunerats i clarament pre-tecnològics posats a treballar en condicions lamentables pels nous “negrers” de l’economia actual, els quals, fins on hem arribat, sovint són posats com a exemple d’emprenedoria i innovació, quan de fet la seva activitat hauria d’estar adequadament regulada des del punt de vista laboral, quan no clarament prohibida per atemptar contra la decència. Val a dir, a més, que moltes d’aquestes empreses obtenen una sobrevaloració en un mercat en el que els grans inversors institucionals malden per trobar oportunitats de negoci. Justament és el que va passar a finals del segle passat amb la bombolla de les empreses dites “punt.com”, inflades a partir del que no eren més que expectatives de negoci en fase inicial. La seva punxada va resultar èpica. Però si en alguna cosa acostumem a reiterar en aquesta vida, és en el papanatisme. Ja sigui aquest digital o analògic.
