L’urbanisme és tant antic com ho és l’existència de les ciutats. Ordenar i planificar els entorns urbans així com el territori és un termòmetre de civilitat i de progrés. A Europa, enfront les caòtiques aglomeracions urbanes que es varen constituir a l’època medieval -agregats insalubres sense cap planificació i noció d’espai públic-, l’expansió urbana i les noves necessitats del món industrial van portar a un creixent ordenament de les ciutats. Hi havia més gent, més necessitats, major diversitat d’usos, així com imponderables de salut i de seguretat a tenir en compte. Amb el triomf del capitalisme i de l’ordre burgès calia, a més, que les ciutats com també les edificacions, establissin i expressessin de manera nítida la jerarquia de classes socials. Les ciutats s’estructuraven en barriades cada una d’elles representativa d’una pertinença. Progressar era moure’s en l’espai urbà. L’ascensor social et podia facilitar canviar d’entorn: més netedat, millors serveis, espais públics més amplis, major seguretat i diferent xarxa de relacions. L’especulació urbanística acompanyava tot això, essent la gran via d’enriquiment contemporani, mentre el planejament urbanístic, meitat art i meitat tècnica, intentava establir unes regles del joc amb normatives i disciplina, tot projectant escenaris de futur. Si alguna cosa els dos darrers segles conté abundants dosis d’ideologia implícita, aquesta és la teoria i pràctica de l’urbanisme. Darrera una ciutat i el seu planejament hi ha un model de societat. Es poden legitimar predominis i grans negocis o bé reequilibris i prioritzar allò que és públic i col·lectiu.
A les últimes dècades del segle passat com en el començament d’aquest, s’ha fet en general un bon urbanisme a Catalunya. En tot cas, molt superior al desori i a la falta de planejament anterior. Va ser l’època del predomini progressista als ajuntaments catalans com també hegemònic en el gremi dels arquitectes i urbanistes. Hi havia molts mancances i nyaps a resoldre que ens havia deixat l’herència del franquisme. Així, gran part de les ciutats catalanes han estat endreçades, han incorporat serveis, han guanyat qualitat urbana i han tingut un desenvolupament coherent. El referent de tot això ha estat la ciutat de Barcelona, convertida als ulls del món en exemple de la ciutat mediterrània monumental, compacta, amb coexistència d’usos i capital del bon disseny. Però justament aquí es posa en evidència l’estancament, quan no clara declinació, dels plantejaments urbanístics que havien estat vigents. Ara una ciutat en fallida per la saturació turística, l’especulació pura i dura amb l’habitatge, la degradació de l’espai públic, el declivi econòmic i el predomini d’exercir de parc temàtic. Però, sobretot, víctima d’una insuportable falta d’idees tant polítiques com tècniques. És en aquest context de falta de projecte on s’ha imposat tant a Barcelona com a bona part de les ciutats del país això que s’anomena l’urbanisme tàctic.
Aquest urbanisme de mirada curta fa honor als temps líquids en els que vivim, amb impulsos que tenen a veure amb la immediatesa però sense cap plantejament sòlid i amb una certa profunditat. Actuacions frívoles, sobreactuades, que intenten empatitzar amb públics i demandes específiques, però parcials i faltades d’una visió de conjunt de ciutat. L’espai vial i l’entorn públic s’està convertint en un paisatge insofrible, pintant de mil i uns colors l’asfalt i les voreres, la significació dels quals resulta desconeguda a la majoria de la gent, com també amb profusió de separadors, blocs de formigó creant laberints intransitables, carrils bici que no porten enlloc, molta senyalística sovint confusa quan no contradictòria… Que el trànsit rodat s’ha de reduir a les ciutats és un tema en que tots estem d’acord per raons mediambientals i de benestar, però senzillament prendre mesures que el compliquen no fan sinó col·lapsar i afegir estrès tant els ciutadans que van a peu com als conductors. A les ciutats mitjanes, dificultar el trànsit rodat sovint el que comporta és criminalitzar a aquells de fora que voldrien i haurien d’entrar a la població. Tot porta a que la gent es quedi als polígons perimetrals -cada vegada més importants- i que la vida interna, especialment la comercial, vagi deprimint-se. Hi ha una autèntica plaga de populisme urbanístic, potser carregat de bones intencions, però que crea molts més problemes dels que resol. En urbanisme, menys és més. L’espai nítid i la simplicitat són valors molt superiors al barroquisme i a un excés d’intervencionisme que no afegeix cap valor. Quan no es tenen idees clares i sòlides, el que s’acostuma a fer és a actuar de manera exagerada. Així, es converteix un espai públic que hauria de ser atractiu i amable en un autèntic galimaties.
