Els límits mediambientals no són una ficció, encara que hi ha qui continua actuant com si fos així. Les externalitats de les nostres activitats econòmiques no s’han començat a comptabilitzar fins fa relativament poc temps, doncs durant segles ens vam instal·lar en la convicció que l’entorn no era una variable a considerar, imbuïts del nefast principi que la civilització consistia en explotar i subjugar la naturalesa. Així, el sistema productiu en nom d’arribar a la suficiència productiva, ha estat basat en tecnologies sobre les quals no controlàvem els seus efectes. Hem erigit una societat que viu sobre una quantitat ingent de residus, incapaços ja de fagocitarlos, pel nostre induït consum desmesurat i el desig de posseir la versió última, més o menys nova, de les coses. No és possible mantenir el mite del creixement continu, hem arribat clarament al final del paradigma “desenvolupista” de base industrial. Erronis són tant el sistema de producció com la cultura de consum que el manté i el fa possible.
Els límits del creixement i l’efecte de la sobreexplotació i el malbaratament ja fa temps que es deixen sentir i poden tornar-se dramàtics en un futur força proper. La perspectiva d’una disjuntiva entre el caos mediambiental o un possible autoritarisme de signe ambientalista que asseguri la presa de decisions adequades per salvaguardar el planeta i la vida a la terra, no és un escenari que resulti gaire desitjable. Aviat, però, no hi haurà ja elecció i haurem de reduir la nostra petjada de carboni i organitzar el racionament en l’extracció dels recursos no renovables. Per anar cap al “decreixement econòmic” o com a mínim cap a una “economia en estat estacionari” caldrà mudar la predominança de la cultura del consum compulsiu infinit. El repte d’encarar oberta i públicament la qüestió segueix pendent. Els cicles polítics de quatre anys reforcen el “curterminisme” i impedeixin que els temes de sostenibilitat real entrin en l’agenda política. Les males notícies no fan guanyar eleccions!
La necessitat de corregir la pulsió autodestructiva que sembla haver pres la humanitat per l’ús i abús de recursos limitats i per un càstig mediambiental que com és lògic no pot créixer infinitament, va portar ja fa temps a alguns teòrics a plantejar la necessitat d’un model autoritari que, justament, evités la nostra autodestrucció, en la mesura que això no es considera possible en el marc d’una economia de mercat, com tampoc d’un sistema democràtic. L’esperit del lucre, la cobdícia, l’hàbit a considerar només el què és visibilitza de manera immediata impossibilitaria que les decisions fonamentals que cal entomar sobre el model de creixement, es puguin prendre d’una manera consensuada. Certament que la cultura política actual i la manca de mecanismes globals provoquen carències evidents per afrontar grans problemes com el canvi climàtic o l’escassetat recursos bàsics. També és cert que els Estats-Nació són constantment laminats en les seves atribucions davant les successives onades globalitzadores d’una economia que pretén estar al marge i per damunt de les decisions polítiques, és a dir, de la voluntat col·lectiva. El repte de les societats actuals és recuperar les brides de les seves vides i el seu esdevenidor ara entregats al Mercat, pompós nom darrera el qual es confon una petita minoria hegemònica i dominant. Cal reempoderar-se i formular sistemes de govern que facin possible afrontar els temes rellevants, la presa de decisions al respecte i el manteniment del consens social.
