Us volem a casa… (o voleu dir, ja us espavilareu…)
Un nadal més sense regals, unes festes més que ho seran tot menys bones, un pas més en la nostra immersió col·lectiva al femer de la incertesa i la desesperació que lliga amb independència. Penso que l’expressió us volem a casa denota, entre altres coses una covardia immensa. De fet, és com si diguéssim, feu el que us sembli però torneu a casa pels vostres propis medis, ja us espavilareu, i no espereu res més de nosaltres que paraules revestides tant d’èpica com de buidor, això sí, de color groc. Es veu que la nostra revolució de pa sucat amb oli, com ja s’ha demostrat a bastament en molts moments, només s’engega en hores de lleure i es detura als caps de setmana i abans d’anar a sopar, que tenim altres feines, es veu. Deia Lluís Racionero a “Filosofías del underground” que el desig no seguit d’acció engendra pestilència. És potser per això que goso afirmar que sabem a la perfecció que el moment del cop d’efecte ha passat i que els moments posteriors han generat, només, una gran pestilència entre la població procliu a definir-se, autodefinir-se, autodeterminar-se o com collons es vulgui dir. Si mai es va tenir a la punta dels dits la possibilitat de ser alguna cosa, ja fa temps que es va marcir a les aigües pútides dels corrents indefinits. S’ha perdut embranzida i essència en lluites intestines, i m’agrada aquesta paraula, intestines, entre altres coses, perquè denota que al final del procés, mai millor dit, només queda una gran merda. I de tot el vaivé d’ofertes i contraofertes, d’amenaces i declaracions buides només ens queda un petit acte residual i qüestionable com ara una vaga de fam definida ¬–les de debò es feien indefinides fins a l’obtenció d’allò que es demanava o la mort. La credibilitat, en aquests contextos, és nul·la o inexistent, a part de vergonyosa. El patetisme pseudonacional comença i acaba amb la compra i adquisició de tota mena de collonades grogues per demostrar d’alguna manera pueril que volem participar sense participar i que amb la sola adquisició –i compra, recordem-ho– d’estris grocs tot anirà bé... en les nostres consciències mediocres i llastimoses de falsos implicats. Devem tenir allò que ens mereixem, no? El patetisme s’estén com un pet pudent en un parvulari en veure com a la institució que hauria d’estar dotada de solemnitat, credibilitat i honorabilitat, la Generalitat de Catalunya, se la guarneix amb llaços retallats en cartolina groga com fan a les escoles per celebrar la castanyada o el carnestoltes. Fem i desfem i volem no assumir cap altra responsabilitat que la sola manifestació innocent i en solitari, on no ens vegi ningú què opinem, i sense compromís de la nostra trista reafirmació d’un patetisme sense mesura. La classe política s’hauria de foragitar entera i buscar la honestedat en altres gens que potser sí que existeixen i que voldrien el bé comú en lloc de la comuna (en el sentit antic de lloc per a defecar). La desesperació m’empaita, em desperta per les nits ja sense somnis de cap mena, i em destorba els jorns insuportables en veure aquesta mena de quimera estranya que es resisteix a morir d’una puta vegada. Potser, com deia la meva iaia Pepeta quan alguna cosa li sortia malament, anem per feina i deixem-nos de romanços. Rock me mama
