Encara que pugui semblar a vegades que els vincles de la política catalana y espanyola han canviat molt, que una part de la Catalunya política té un projecte propi de país que passa per la desconnexió i que les diferències socio-culturals entre Catalunya i Espanya són immenses en la mesura que, allà, guanya un Partit Popular que es manté a base de potenciar la seva versió més casposa i reaccionària, a més de bones dosis d’anticatalanisme… En realitat, hi ha comportaments d’amiguisme polític, de connexió de conservadors per sobre de diferències nacionals, de cultura de peix al cove que tornen i retornen, tot posant en evidència que els processos de renovació, de reconstitució, de transformació d’alguns són pur maquillatge, allò de “que alguna cosa canviï perquè tot continuï igual” i, que com ja ens temíem, l’independentisme per alguns nouvinguts a aquesta causa ha estat pur conjunturalisme. Una impostura, vaja. El sainet de l’elecció del President i d la Mesa del Congrés de Diputats ens ha retornat als hàbits vells de la política antiga i als comportaments de tacticisme cínic de la mala política.
Si sembla inevitable que acabi governant el Partit Popular en franca minoria (el perquè això és així seria més que discutible), semblaria lògic que el Parlament fos dirigit per altres forces i que així es garantís una vida parlamentària dinàmica i s’obligués al Govern a la transparència. A l’hora de la veritat, però, Ciudadanos ha abandonat qualsevol de les ínfules renovadores i inclús progressistes de la que feien gala quan van sorgir, per acabar subsumits en una operació conservadora que sembla dirigida no des de la política, sinó des de l’Ibex-35. Tot i així, hi havia una majoria política alternativa possible, que hauria passat per fer president de la Cambra a algú de les forces d’esquerra, ja fos Xavier Domènech o bé Patxi López. Aparegué així la vella Convergència pactant amb el partit Popular, cosa que en aquestes circumstàncies suposo que no s’hauria atrevit el mateix Duran i Lleida. Quico Homs, en un paper galdós, nega l’evidència. El pacte passa per tenir grup parlamentari propi, cosa que segons la normativa parlamentària no els toca, amb totes les seves sinecures corresponents i els 2 milions d’euros de diner públic per anar tirant. Però hi ha més. Que paral·lelament la Fiscalia deixi de demanar presó pels imputats del 9N –com pensava fer-, i que el Parlament de Catalunya posposi i aigualeixi declaracions unilaterals d’independència, alguna cosa hi deu tenir a veure.
El que és novedós, és que ERC també ha fet l’aposta de donar la Presidència del Congrés a Ana Pastor ( i la vicepresidència a Ciudadanos). Que ho hagi fet en forma d’abstenció i no de vot favorable no canvia les coses, encara que el simpàtic duet que els representa a Madrid es facin els ofesos quan escolten aquesta interpretació. No voler entrar en política espanyola, però anar-li fent favors a la dreta més dura només s’entén com a part de l’estratègia de com pitjor sigui qui governa Espanya, menys propens a buscar sortides polítiques per Catalunya millor. Resulta, però, paradoxal la sintonia d’interessos i d’ajuts mutus entre l’independentisme català (el de sempre i el sobrevingut) amb la política espanyola més dretana i reaccionària. Les “línies vermelles” contra l’independentisme varen ajudar a guanyar al Partit Popular i a debilitar unes esquerres més comprensives amb el tema de Catalunya, així com les “operacions” de Fernández Díaz varen possibilitar a darrera hora que l’independentisme salvés els mobles electorals. Acabada la campanya, no es troben en trinxeres diferents, sinó formant part del mateix vaixell. Viure, per veure!
