Els molts i continuats casos d’irrealitat que s’expressen al nostre país, resulten preocupants. Com ho resulten també la quantitat de comportaments i situacions grotesques que, a hores d’ara, ja no es poden processar ni comptabilitzar. Certament que després de set o vuit anys d’insistir en discursos extravagants i en conductes impròpies de gent adulta i responsable ja ens hi hauríem d’haver avesat. Molta gent sembla que ho ha fet, però costa perquè la tendència es que les accions cada vegada aprofundeixin més en l’absurd i en allò estrafolari. El llenguatge utilitzat és extremadament pervers, i amb ell es construeixen eslògans que no descriuen ni la realitat ni el futur, són poc més que una intoxicació. S’afirmen coses clarament no reals com una ja existent “república catalana”, i es continua persistint en afirmar allò que no existeix. Algú ho ha incorporat a la seva “emoció”, i la “raó” es veu que té poc a dir-hi. Es persevera en les falses promeses i en la mentida, en que “España és una dictadura” o que “farem una declaració unilateral d’independència” qualsevol dia d’aquests. Fins i tot aquells abrandats que darrerament són estigmatitzats per haver-se decantat per una realpolitik, continuen amb la mateixa lletra i música en els aplecs de cap de setmana. Un dels diaris digitals més finançats pel règim, va publicar fa uns dies com a titular que “cinc catalans” havien guanyat el Mundial de Bàsquet; amb qui?, es veu que és anecdòtic. Hi ha en el processisme una fe cega en el poder modelador de la propaganda, encara que el que es planteja sigui del tot inversemblant. El poder de la infoxicació. Justament he llegit no fa molt el llibre de Kemplerer, El lenguaje del Tercer Reich. Entre moltes coses d’interès, explica com el llenguatge és el gran instrument de dominació i que l’ús dels termes i la càrrega que se’ls hi dóna no és gens neutre. Al final, el que es diu i la realitat són tant dispars que els mots acaben per resultar gairebé paròdics. És el moment en el que cal preocupar-se de la psicologia col·lectiva.
En l’estat d’excitació col·lectiva de bona part del país, Vic ha volgut excel·lir i de quina manera. Sempre ha estat un ciutat extrema, encara que invariablement en l’eix conservador o reaccionari. Va ser profundament carlina, tradicionalista, levítica, franquista de bon grat… Justament, seixanta anys enrere la Plaça de Vic acollint ardorosament el general Franco explica moltes coses de llavors, però també d’ara. Tot té la seva lògica. El “Pacte dels Vigatans” de 1705, tampoc tenia res de progressista, encara que alguns malden per vendre’l així. La qüestió es que es fa un abús més que desproporcionat de l’ocupació de l’espai públic, ben empès tot plegat per aquells que governen el consistori i també pels que hi fan de claca. Es pengen, de manera oficial, multitud de pancartes que enalteixen la il·legalitat i que abonen la comissió de delictes. El món al revés, els conservadors al poder fomentant la desobediència i el comportament incívic. Hi va haver també l’episodi del muetzí que, a les vuit de la tarda feia les proclames pertinents en veu de l’actor Lluís Soler i que, tanta vergonya ens va fer passar arreu. Podríem parlar de passar-se pel folre les normatives de civisme i urbanístiques, amb tota mena de coses penjades als balcons, fet que justament prohibeix i castiguen explícitament les ordenances urbanístiques i de civisme, o bé de marxes nocturnes amb torxes que ostenten un simbolisme més aviat discutible. La darrera ocurrència té més significat del que segurament pretenien els que l’han aprovat. L’Ajuntament ha decidit posar el nom de 1 d’Octubre a una plaça. Alguns petits problemes se’ls han escapat. L’espai forma part del recinte d’una antiga fàbrica –El Sucre-, i urbanísticament no és una “plaça”. Una república inexistent posa nom a una plaça que no ho és. Per arrodonir-ho, al bell mig d’aquest espai hi ha una espantosa estàtua d’un home amb un porc a les mans. Quin seria el missatge, la metàfora o l’ensenyança a extreure’n? Hi ha qui s’excusarà dient que a Vic i contorns tothom és molt independentista i que això pot portar als excessos. I així és. Certament que a nivell electoral el separatisme, en els seves diverses versions, hi és molt majoritari. A nivell privat és molta la gent que no comparteix tal deriva i excés, sigui políticament independentista, o no. Preocupa que intel·lectuals i periodistes hagin desertat de la seva funció raonadora. Sempre és molt més còmode formar part de l’onada guanyadora, encara que pel camí t’hagis de veure una mica l’enteniment. La resta ho fa la por, l’espiral del silenci, l’unanimisme… En les concentracions de suport als darrers detinguts, no ha abundat la prudència i s’han dit moltes bestieses. Presumpció d’innocència, sempre, però també presumpció de veracitat i de legitimitat a les actuacions dels pilars de l’Estat de Dret. A fora d’això, només hi ha el no res.