El turisme com a activitat econòmica complementària, pot ser una benedicció per a un territori, contribuint a reforçar el desenvolupament econòmic a través de la prestació de serveis, l’augment de l’ocupació, la posada en valor del patrimoni, una bona dinàmica de demanda i també per la mentalitat d’obertura i un cert cosmopolitisme que genera en la societat. Això era abans, quan a ningú amb dos dits de front li podia passar pel cap que una societat o un territori es podés sostenir i progressar únicament amb l’explotació intensiva de les possibilitats turístiques tot malmetent la qualitat de vida i el desenvolupament futur. L’activitat turística com a monocultiu econòmic acaba per provocant molts més problemes que no pas en contribueix a resoldre. Les ciutats europees -i Barcelona d’una manera molt especial-, s’han convertit en temples de pelegrinatge del turisme barat, que acaba generat autèntiques masses mòbils fent-se fotografies, ja no saben ben bé a on i perquè. Per la gent de les zones “d’atractiu turístic” i que no en viuen, aquest fenomen ha esdevingut una autèntica plaga. S’encareixen i es perverteixen els serveis, la mobilitat esdevé desagradable i els habitatges ja sigui de lloguer o de compra es converteixen de la mà de l’especulació amb els visitants, en totalment inaccessibles. La gent ha d’abandonar progressivament moltes zones de Barcelona, doncs aquest fenomen el que fa es anar “desallotjant” veïns, els quals no poden competir amb el diner fàcil que mouen aquests conglomerats ingents vinguts de ves a saber on.
Vivim en una cultura del desplaçament continuat, del moviment perpetu, fer fugir de la insatisfacció i, potser, de nosaltres mateixos. L’abaratiment del transport i molt especialment els vols low-cost, han donat lloc a aquest viatjar compulsiu amunt i avall per tenir unes “experiències” que consisteixen bàsicament en recórrer llocs considerats emblemàtics, on fonamentalment el que s’hi trobarà son turistes. I és que la fer el turista ja no és viatjar, de tant en tant, a conèixer altres llocs, gents i cultures, sinó anar a “parcs temàtics” urbans on tot el que s’hi troba son coses pensades i destinades a fer deixar els diners als passavolants. Si el 1950 feien viatges turístics a l’estranger 50 milions de persones/any, ara ja estem a 1.500 milions, i augmentant. A Catalunya ja ens visiten a hores d’ara 20 milions d’estrangers/any. Els que viuen d’aquesta activitat diuen que això és el nostre petroli, però en realitat és una de les causes fonamentals del nostre endarreriment, com ho va ser en el seu moment l’obsessió pel sector immobiliari.
El sector turístic capta recursos i inversions que deixen d’anar a activitats més sostenibles, amb més futur i que creïn riquesa real i no fluxos purament monetaris, que és el que fa aquest sector que, a més, de manera natural tendeix a apostes massives que degraden la qualitat del turisme que es rep i de la capacitat adquisitiva dels visitants. Costa veure que té d’innovador atraure turisme de pantalons curts, borratxera i de “despedides de solter”. El turisme massiu tal i com es practica ara, té poc a veure amb desenvolupament: mà d’obra temporal i precaritzada, baixos salaris, desallotjament de la població per processos de gentrificació, pèrdua de qualitat de ciutat, depredació de l’espai públic… Pa per avui i fam per a demà. La fractura ciutadana a Barcelona és ja no només notòria, sinó tensa. Els agents econòmics beneficiaris demanen més barra lliure per a més hotels, espais de restauració i terrasses fins a convertir la ciutat en Disneylandia, mentre la ciutadania ja no només arrufa el nas davant les molèsties de tanta gentada, sinó que reclama aturar un procés que fa que la ciutat sigui insostenible i inhabitable. Un cas clar en el que, una vegada més, l’especulació privada i el bé comú tenen poc a veure.
