Alienes a les variacions climàtiques, a les dades del coronavirus a la Xina, a les petites alegries de les fluctuacions de l’ocupació i l’atur a l’estat, obstinades i persistents, les grans cadenes segueixen reblonant-nos tothora amb anuncis de colònies i perfums com cada temporada en aquestes dates de sortida i entrada d’any (i per totes les altres en general també). La mecànica segueix essent la de sempre, fembres fatals mig conilles malmiren mascles esvelts i musculats, però xaiets, mentre una veu en off com d’ultratomba pronuncia el nom l’apòzema amb un accent estrany, mig anglès, mig de les terres altes del Ripollès, que, de fet, no entén ni el que la pronuncia.
Em costa entendre aquesta obsessió de la humanitat per adquirir líquids aromàtics a preus desorbitats quan sembla evident que hi ha moltes altres necessitats ben urgents. Mai no he tingut aquesta obsessió aromàtica amb la lleu excepció, espero que dispensable, d’un flascó de Paco Rabanne pour homme que vaig adquirir fa dècades amb la sana intenció i feble esperança que les feromones que contenia aquella colònia em fos d’ajut davant els membres de l’altre sexe en aquella època en què els sexes eren clars i definits.
El poc èxit i el pas de les dècades el va abocar a una lenta evaporació primer i a un reciclatge salvatge després, quan això de separar vidres i altres andròmines era cosa desconeguda entre la població en general massa capficada en treballar per guanyar calés, sobreviure i estalviar abans que això d’estalviar deixés de ser ben vist per allò del carpe diem o el campi qui pugui que sé què vàreu fer el darrer estiu que havia de ser el del vint-i-dos.
Si hi sumem que les notícies s’evaporen amb molta més rapidesa que el meu pour home decadari i que allò que avui ens acolloneix demà ja serà oblidat, que el canvi climàtic és una gran ocasió perquè comprem de tot, des de plaques solars i automòbils elèctrics passant per tota mena de menjars eco, orgànics o algun altre mal nom que algú s’inventa per fer-nos creure que darrera una etiqueta verda hi ha una granja d’alegres camperols (que estiguin explotats o no ningú no ho recorda), de tot plegat en queda un tuf de negoci, mentida, engany i corrupció que ni amb les millors colònies de l’univers conegut es podria ocultar.
L’any nou vint-i-tres ens porta les collonades de sempre, allò dels bons propòsits, esmenes, el gimnàs, aprimar-se, fer bondat, llegir un llibre (curt si pot ser), parlar més amb la família i seguir deglutint la hipocresia mediàtica de xarxes social que ens faran creure tot allò que ara ni tan sols imaginem. És a dir, com deia Salomó, res nou sota la capa del sol o nihil novum sub sole.
Rock me mama.
