Progressa, com era d’esperar, el conflicte en forma d’escalada verbal en relació a El Procés. De moment el seu punt central té a veure amb una batalla pels símbols i amb el major o menor dret a ocupar l’espai públic o si resulta tan legítim el treure com el posar elements simbòlics. De fet, és un enfrontament de característiques molt desiguals, ja que el què es confronten no son dues tipologies de símbols que representen opcions prou diferents, sinó que el tema està en que després d’anys i panys de colonització de l’espai públic per part del moviment independentista (estelades, llaços grocs, pancartes pels presos…), una part del sector no independentista diu estar-ne fart de tanta ocupació exagerada avalada, fomentada i protegida des dels poders públics, partits i entitats del moviment. Una saturació i rebuig que tant pot ser espontània, ja que el deteriorament de l’espai públic per l’abús de llaços grocs pot acabar cansant o irritant, com també induïda des de posicions polítiques nítidament contraries a El Procés, que veuen en l’activació de la població contra la simbologia independentista un element de motivació i activació política. La discussió ara és si es més violent el treure o bé posar els símbols. Uns es creuen amb el dret d’utilitzar la simbologia pròpia molt més enllà del què és raonable, tant en espai com en temps, com si fossin posseïdors d’un dret natural a fer-ho. Apel·len a la llibertat d’expressió. I certament la tenen i la practiquen. Però l’intent d’imposar llaços a tot arreu, de manera continuada i aclaparadora, sembla estar fora de tota mesura. Estar bé llençar missatges, utilitzar símbols identificatius i ser present a l’espai públic, però voler guanyar als adversaris per aixafament, agradi o no, és una manera de practicar la violència, encara que per sort, només sigui verbal i simbòlica. El missatge que es vol transmetre no requeriria d’abús i encara menys d’arrogància per a ser entès i rebut. És una qüestió de proporcions, de sentit comú i de respecte pels altres. Per cert i malgrat el què diuen, contravenint tota mena d’ordenances en relació a l’ocupació de l’espai públic promulgades pels ajuntaments, així com les de civisme.
Ara l’independentisme vol guanyar la batalla del relat de que el que anomenen despectivament “unionisme” és violent i totalitari, perquè algunes persones més o menys organitzades s’han dedicat a treure llaços grocs del carrer, creant-se situacions d’enfrontament més que preocupants. Certament que els que això fan, i crec que de manera força maldestre i poc organitzada, contribueixen a augmentar la tensió i que s’ho podrien ben estalviar. Si alguna cosa no es necessita és que algú atiï el foc. Certament amb aquesta acció provoquen i violenten a aquells que, de manera massiva i organitzada, es creuen amb més drets que ningú en relació a l’espai comú –també en relació al país- i consideren els seus simbòlics draps com una cosa sagrada que els altres al treure no fan sinó profanar. Es llença el crit al cel tot magnificant un suposat “exèrcit dels cúters” que es veu que sortirien a les nits, organitzats per Cs, el PP i ves a sabre si també el CNI, disposats a cobrar-se uns quants centenars de llaços grocs com si fossin peces de caça. El nivell de la discussió, com també el seu fons, resulta d’una pobresa que només es pot situar dins l’absurd i el friquisme que sembla dominar, ja fa massa temps, la política i una bona part de la societat catalana. No veig on és la dignitat en pintar el país de groc per fixar un “nosaltres” enfront d’uns “altres”, com tampoc porta a res de bo dedicar-se a despintar. El debat o la discussió requereix de paraules, de assentar-se cara a cara, d’acceptar-se i reconèixe’s en la diversitat, de buscar sortides realistes i consensuades. Les batalles de símbols són religioses, tenen el caràcter de “actes de fe” i fomenten l’augment d’una violència que pot anar més enllà d’allò verbal. Els símbols, gairebé sempre, els carrega el diable.
