Treballar a una hora en cotxe de casa té molts inconvenients però també li he aconseguit trobar algun avantatge. Un dels més íntims i que més suc li trec són les estones de conducció que em permeten donar voltes a les coses. Tot sol, amb els ulls posats en el camí, reflexionar i pensar en què has fet o has de fer, i al final prendre decisions. En el meu cas, aquesta situació sempre és produeix a l’Eix Transversal en el tram Vic-Girona. Recentment en un d’aquests viatges i en plena càbala personal he sigut conscient de la quantitat de coses que he viscut en aquest trajecte. Sense cap mena de dubte, l’Eix és la meva carretera. L’he fet de dia, de nit, amb presses, amb son, amb neu, amb pluja, amb trànsit, amb obres… i en un llarg etcètera de situacions. Més enllà de les condicions, també és com l’he viscut i com m’ha acompanyat en la meva vida: els nervis dels primers dies d’anar a treballar a Girona, els diumenges de retorn quan vivia a la ciutat de l’Onyar i també les experiències que s’han produït amb l’Eix com a escenari principal. Recordo fer tot el recorregut plorant a llàgrima viva quan a casa hi esperava la defunció d’un ésser estimat; la consciència del pas de les estacions a través del paisatge i les olors de la carretera, o la trucada al mans lliures en què el meu germà no se’n sabia estar de dir-me que seria tiet. Vivències que guanyen la partida en el record a les hores i hores deixades i segurament perdudes en la meva carretera.
