Una part der la nostra vida l’exercitem en això que s’ha anomenat genèricament com les xarxes socials. Una vida paral·lela on expressar un altre jo i deixar anar totes les nostres pulsions. La major part dels habitants de Facebook, Twitter i demés plataformes per l’estil, no hi són per relacionar-se intercanviant opinions i interessos, sinó per practicar el narcisisme més grotesc tot fent-se la il·lusió que posseeixen un gran altaveu i que tot el món els escolta. Opinions taxatives a uns llocs i exhibicions falsejades de la nostra imatge a uns altres com Instagram. Cadascú de nosaltres és molt important per un mateix, però insignificant per a la majoria de la gent. Les xarxes social són un espai on no es tracta és de conversar, sinó de practicar monòlegs curts i poc elaborats, per tal de sentir-nos nosaltres mateixos i, com a molt, uns quants afins que ens esperonen i ens riuen les gràcies. Tinc la sensació que el nostre cercle a les xarxes és inversament proporcional als amics i a la gent amb que interactuem a la vida analògica. Un món en el que s’evidencia que predomina més la solitud mal portada, que no pas una multitud de relacions satisfactòries. El predomini dels tons agres, les posicions de veritat absoluta, els insults i desqualificacions que s’hi desgranen, la tendència a destrossar el llenguatge, la puerilitat i simplisme en que si sol parlar, evidencia més problemes de aïllament i de fractura social, que no pas d’una societat sana amb ganes d’interactuar i comunicar-se. Valorar la condició humana a partir de les xarxes, ens faria arribar a conclusions més pessimistes de les que ja arribem de natural. El periodista Juan Soto Ivars, ha escrit que el comportament agressiu i antipàtic que acostumem a usar a les xarxes no ens descriu exactament. Seria un espai, com quan fem de conductors d’automòbil, que ens convertim en uns arrogants amb tendències violents, que en realitat no ho som quan sortim del cotxe. Potser només és perquè no ens atrevim.
Deu haver-hi almenys una part de cert en que el mitjà és el missatge, i que les xarxes per la seva brevetat, immediatesa, accessibilitat i falta de filtres promouen unes determinades formes i continguts. Faciliten tenir opinió i tenir la facilitat d’expressar-la, cosa que no significa tenir criteri, i encara menys contenció i bona educació. La discussió política a la xarxa té una agressivitat i un nivell, que pot provocar que hom trobi cada vegada més interessant la pràctica de la horticultura orgànica o els documentals del National Geographic que emeten per La 2. En l’estat demencial i vergonyós que ha assolit el debat polític a Catalunya la xarxa s’ha convertit en l’àmbit d’aprofundiment de la fractura i no pas de deliberar i posar ponts. El llenguatge i les actituds que denota són absolutament bèl·liques. Ser insultat és el menor dels inconvenients. Les amenaces són el pa de cada dia, mentre alguns se’ls en va definitivament la pinça i advoquen per la pràctica de violacions col·lectives o directament pel genocidi. La política ha incorporat els odis i els instints exterminadors cap els descreguts que han caracteritzat històricament les religions. No vull ni imaginar com haurien estat les guerres entre catòlics i protestants de fa uns segles si haguessin disposat de Twitter. Hi haurà qui ho justificarà dient que els excessos més vergonyosos de comportament a les xarxes només són uns pocs casos aïllats, que tota societat sana conté inevitablement alguns malalts. Entreu en els fòrums més candent de l’actualitat i us caurà l’ànima als peus. Intel·lectuals que teníeu per ponderats actuant com a carnissers amb el tallant a la mà, periodistes que en lloc d’informar imparteixen condemnes i desqualificacions, veïns i amics que teníeu per gent tranquil·la, destil·lant odis i peticions d’extermini. Potser fins i tot descobrireu que algú que porta el vostre nom, li acaba de treure els ulls a algun “enemic del poble”. Digitalament, és clar.
