A l’Amèrica Llatina es va consolidant un nou gir cap a l’esquerra a bona part dels països, en una edició renovada del que van ser els règims nacional-populars de la primera dècada de segle i que tingueren el seu reflux els darrers anys. Hi ha exemples molt interessants, tot i que a alguns països que de vegades es compten resulten indefensables i on no se superen ni de tros els estàndards democràtics, com serien els casos de Veneçuela o de Nicaragua. Però hi ha models interessants de transformació econòmica i social com els de Bolívia, una primera vegada d’assaig de govern progressista a Colòmbia i el sempre dubtós i contradictori kirchnerisme a l’Argentina. Serà clau si a Brasil s’aconsegueix desfer-se de l’ultradretà Jair Bolsonaro i torna Lula i les seves polítiques de desenvolupament i integració social. Ben segur que, si ho aconsegueix, donarà una empenta i liderarà les esquerres democràtiques del continent.
Xile és un cas molt particular i després del fracàs de la nova constitució que va ser rebutjada en referèndum, amb un futur polític força incert. Les mobilitzacions populars d’ara fa tres anys contra el pinochetisme que encara era constitucionalment vigent i en demanda de polítiques econòmiques i socials més inclusives van comportar que, a les darreres eleccions s’imposés el líder de la nova esquerra feta i crescuda al carrer. S’havia aconseguit derogar per referèndum el que quedava de l’era dictatorial de Pinochet, però es va errar en plantejar una nova constitució elaborada per un moviment popular. El resultat, un text immens on tothom i va voler fer constar el seu greuge, molt avançat i que posava damunt de la taula multitud de temes lligats amb les identitats i que, per defensable i interessant que fos, anava molt més enllà de la mentalitat mitjana de la societat xilena. L’error de Boric i el seu moviment va ser el de confondre les idees de les mobilitzacions del 2019 amb el pensament del conjunt d’una societat ideològicament més aviat dretana. El mètode elegit per elaborar el nou text constitucional afavoria un fort biaix radical. El nou president del país, no només ha tingut un revés en el plebiscit, se li ha infligit una dura derrota política. La dreta xilena, molt potent, sap que ha recuperat la iniciativa política i que l’esquerra al poder queda paralitzada, dividida entre faccions, presonera d’una estratègia equivocada.
La república xilena és un país amb unes elits econòmiques i socials molt poderoses. Des de la instauració amb la dictadura als anys setanta dels principis més extremes del neoliberalisme de l’Escola de Xicago, la capacitat d’intervenció i regulació dels governs és mínima. La desigualtat econòmica i la polaritat social molt gran. Les grans famílies gairebé sempre han actuat amb total impunitat i, quan ha calgut, amb el garrot dels militars per contenir qualsevol ínfula de reclamació social. Encara que les grans xifres de l’economia el fan semblar un país amb bon dinamisme econòmic, la realitat és que depèn en excés de l’exportació de matèries primeres, especialment del coure i de la seva subordinació, en tots els sentits, respecte dels Estats Units. Tot està privatitzat i l’Estat, almenys fins ara, no té instruments ni capacitat per mitigar amb intervenció econòmica i programes socials els greus problemes de desigualtat i d’exclusió. L’esquerra, més que resoldre els grans problemes, s’ha centrat en temes simbòlics, en lliurar això que ara se’n diuen les “guerres culturals”. I com arreu, en aquest envit, la dreta acostuma a moure’s molt bé aprofitant els descontents i temors no només dels seus, sinó també d’aquells exclosos que pateixen per perdre els seus referents, la cultura social que ells coneixien. De pas, quan el conflicte polític es produeix en aquest àmbit no material funciona de manera magnífica com a maniobra de distracció dels aspectes estructurals que serien els fonamentals de plantejar. Els debats identitaris sempre són una trampa per tal de obviar els temes econòmics i socials. Com a Xile, massa sovint el progressisme d’arreu hi cau.
