Vivim immersos en un model de producció i de consum notòriament esgotat. No és només la impossibilitat mediambiental que no fa creïble un model productivista de creixement continuat. És també que el capitalisme de mercat ja no disposa de mecanismes de redistribució que facin possible el manteniment de la vida social i uns nivells de cohesió i d’equitat acceptables. El salari ha deixat de ser un instrument de repartiment del valor creat en el procés productiu, essent cada vegada un element menys a considerar en l’establiment dels costos de producció. Té a veure això, amb la pèrdua del paper del treball, almenys en el sentit tradicional del terme. La precarietat s’ha imposat en tots els àmbits de l’activitat econòmica, i el salari cada vegada té menys a veure amb el temps dedicat, sinó amb la singularitat mental aportada, en la capacitat de creació de valor. Cada vegada l’economia és més immaterial i la tecnologia supleix els individus en els processos productius. En paraules de l’autor, “el productivisme és només un model productiu pobre”, i el capitalisme cognitiu està enterrant el capitalisme industrial. L’altra mecanisme tradicional de redistribució, la fiscalitat, també ha deixat de jugar el paper d’antany, ja que grava només activitats que van esdevenint menors, mentre que no ho fa a les finances, que és el gran camp de joc de l’economia actual. Així mateix, fent tributar bàsicament només a les rendes del treball, l’esforç fiscal recau sobre unes classes mitjanes en procés de desaparició i sobre unes ja molt depauperades classes populars. S’imposa, doncs, un canvi de paradigma.
A La abeja y el economista (Traficantes de Sueños, 2012), l’economista francès Yann Moulier Boutang construeix la fonamentació econòmica sobre la que descansa el debatut i poc conegut concepte de la Renda Bàsica Universal, del qual n’és un gran defensor. Utilitza de manera molt intel·ligent la faula sobre les abelles de Mandeville, construint una metàfora sobre l’economia actual. Les abelles fan molt més que produir cera o mel. De fet, el més destacat que fan es pol·linitzar multitud de plantes, difonent així la vida. La seva funció més important, la fan de forma gratuïta i no té preu. Per aquest suggerent economista, en un món on curiosament hi ha una escassetat infinita de recursos naturals i una abundància també infinita de recursos mentals, cal adaptar-nos a una mudança profunda que està vivint el capitalisme, on la riquesa ja no es fa ni es pot erigir en la producció, sinó en la circulació. El paper dels individus ja no és tant en el sentit tradicional de treball -la cera i la mel de les abelles- sinó en l’aportació mental i la interacció, és a dir, en la pol·linització. Cal doncs al seu paper, mudar ràpidament cap a una economia verda i sostenible, de poc impacte sobre el medi, així com superar el PIB com a indicador de l’economia, ja que, com a mínim, a la riquesa productiva generada se li hauria de descomptar els impactes negatius, ambientals i socials, generats. El major canvi que planteja Moulier Boutang, és en relació a la fiscalitat, la qual hauria de deixar de recaure en les rendes de qualsevol mena, i ho hauria de fer només sobre la circulació de béns i de capitals. Els ingents ingressos tributaris que això generaria de manera automàtica i sense possibilitat de frau o elusió, permetrien dotar a tots els ciutadans d’una Renda Bàsica a partir de la qual haurien de trobar el seu àmbit d’aportació a la societat. Un punt de vista i un llibre per fer prospectiva, per pensar una mica més enllà de llocs comuns.
