Aquesta setmana la popular plataforma de vídeos intranscendents ha saltat a la crònica de successos. Una addicta usuària ha entrat a les seves oficines de Califòrnia i ha començat a disparar trets contra els empleats, acusant a la companyia de perjudicar la difusió dels vídeos que hi penjava, a més d’acusar-los de falsejar les visites que obtenien, per tal de pagar-li menys diners dels que haurien estat obligats. Tot i que només va ferir de bala tres empleats, la cosa va acabar de manera tràgica doncs la noia, d’un trentena llarga d’anys, va acabar per suïcidar-se. El fet, tot i luctuós, podria semblar anecdòtic: una persona embogida que porta a terme un acte absurd. Simbolitza, però, algunes coses. L’estat d’irrealitat, el món paral·lel, en el que s’instal·len algunes persones tot creien en el predomini del què és virtual, així com el bocí d’èxit i notorietat que sembla que tothom pot i vol adquirir a la Xarxa. Per Najafi Agdham, que és la youtuber morta, la ràbia que li va provocar que la condemnessin a la irrellevància, es va acabar per convertir en odi, doncs creia que la companyia li havia “arruïnat la vida”, ja que no valoraven adequadament els seus patètics vídeos tot fent abdominals, que penjava en algun dels diversos canals que hi tenia oberts. També posa en evidencia que la “liquidació” de drets a que es comprometen a fer plataformes com Youtube, sovint és força diferent al que s’havien compromès.
Com a gran part dels grans negocis de la Xarxa, Youtube va néixer per satisfer una necessitat més aviat frívola d’uns joves que pretenien un sistema senzill per compartir i penjar vídeos personals a Internet. Els impulsors no eren ja estudiants, sinó uns ex-empleats de PayPal, sotmesos als impulsos creatius i emprenedors del Silicon Valley de començaments d’aquest segle. La seva explosió va ser immediata, tot i que com a model de negoci deixava molt a desitjar. Un servei d’allotjament de vídeos que va néixer el febrer de 2005 i que va penjar el seu primer vídeo, Me at The Zoo a l’abril, relatant l’experiència d’un dels impulsors de l’empresa al zoo de San Diego. Tot molt suggerent! Comptava amb abundant finançament, com el de Time Warner, i el seu creixement rapidíssim es va fer mundialment conegut quan Nike el va utilitzar com a plataforma publicitària amb un vídeo de Ronaldinho. Un any i mig després de la seva creació va fer uns dels grans pelotazos econòmics del món digital. Google els va comprar per 1.650 milions de dòlars. Comptava amb 67 empleats, 100 milions de vídeos i se’n penjaven 65.000 de nous cada dia, a quin pitjor. Un món ple d’espots publicitaris i vídeos casolans d’adolescents, atrets a més de l’estímul de saltar a la fama de manera efímera, davant la possibilitat de fer-virals i aconseguir ingressos. L’empresa no feia sinó generar números vermells.
Google va creure en el projecte i li va donar un gran impuls, convençuda la corporació de les grans possibilitats de la plataforma, tot i les dificultats inicials per a la seva monetització. Al juny de 2008, a Youtube ja hi havia el 40% dels vídeos que es visualitzaven a la Xarxa. I evidentment van sorgir els primers grans problemes en relació amb la violació massiva de drets d’autor que practicaven. Viacom va interposar una llarga i costosa demanda en aquest sentit, per valor de 1.000 milions de dòlars. Youtube no ha acabat amb la televisió, però ha anat laminant els televidents, que cada vegada més afirmen preferir aquesta plataforma, especialment els més joves. S’ha convertit en el segon cercador més utilitzat, després de Google, i és el tercer lloc en visites. Cada minut es pugen 300 hores de vídeo, mentre es visualitzen, al mes, 3.250 milions d’hores. Tot i així, continua sense ser encara un negoci. Que el vídeo amb major nombre de visualitzacions hagi estat Gangnam Style -2.500 milions-, ja és prou indicatiu de la cultura dominant en aquesta plataforma. Segons algunes estimacions, una persona necessitaria uns sis milions d’anys per veure tots els vídeos que circulen per aquesta xarxa durant un sol mes. Que li aprofiti!
